Ahir el jutge de vigilància penitenciària va revocar el tercer grau a Carme Forcadell i a Dolors Bassa pel recurs de la fiscalia (que “de quién depende, eh”, diria el president dels espanyols, Pedro Sánchez). I igual que va passar amb els presos polítics engarjolats a Lledoners fa unes setmanes, l’expresidenta del Parlament i l’exconsellera de Treball van tornar a presó acompanyades d’una claca d’animadors que es lamentaven que aquest no és el camí per a la resolució del conflicte.
El problema per nosaltres és que Espanya no té cap conflicte a resoldre. El tindria si els presos no fessin efectives les seves injustícies entrant, obedients, a la gàbia. O si a la consellera de Justícia, Ester Capella, no li traís el subconscient dient que “ja tenim tots els presos polítics tancats tot el dia a la presó, altra vegada”, perquè efectivament nosaltres en som els custodis, i apel·lar a la moral de l’enemic quan et declara la guerra. O si Oriol Junqueras no digués a la tarda que la repressió no té aturador i al matí que s’aturarà, així perquè sí, com a les pel·lícules, perquè els bons fan tornar bons els dolents.
El tindria, de conflicte, si en tots aquests casos s’optés per la insubmissió, que comptaria, com han demostrat una i altra vegada els ciutadans (amb l’1 d’octubre, amb l’afer a l’aeroport, amb els aldarulls a Urquinaona), amb una adhesió massiva que aleshores sí, faria que l’Estat tornés a tenir un problema que li interessés resoldre.
Quan tu et deixes dissoldre el Parlament des d’Espanya, et presentes a les eleccions que et convoca Espanya, investeixes el president que et deixa Espanya, deixes penjada al balcó de la Generalitat la pancarta que et deixa Espanya, surts de presó quan et deixa Espanya, entres a presó quan et deixa Espanya, dónes estabilitat al Govern de Madrid quan Espanya ho necessita, no aprofites la immunitat com a eurodiputat per tornar a Catalunya per por d’Espanya… Espanya ja té el conflicte solucionat. Et pot semblar injust, pots pensar que tu no ho faries (ja ho veurem, si un dia som independents), però això no canvia aquesta realitat.
Tampoc no canvia aquesta realitat fer veure que tot això no passa, o que hi ha una alternativa homeopàtica per evitar-ho, materialitzada aquesta setmana amb la nova ocurrència de l’equip de Puigdemont: el carnet d’identitat digital del Consell per la República, que mentre tota forma d’identificació al món tendeix a eliminar el suport físic, aquesta esdevé l’enèsim intent de substituir amb un souvenir col·leccionable (evidentment de pagament -encara que ja estiguis donat d’alta a la cosa-), juntament amb la gigafoto o les samarretes d’Ara És l’Hora, que ara són un meme, tot allò de realment valuós que ha fet aquest país.
La prova fefaent d’això és que ho eleven a baluard de l’1 d’octubre, i que la seva utilitat es limita a poder-lo fer servir com a document d’identificació per subscriure’s al Vilaweb i a El Punt Avui (una metàfora absolutament genial), a banda de fer-lo servir per (diuen) decidir el rumb d’una entitat privada sense cap poder coercitiu a Catalunya com és el Consell. D’això en diuen Toni Comín i Carles Puigdemont “anar desconnectant de l’Estat”. Estaria bé que no fos a costa de desconnectar del sentit del ridícul.
Passant per alt que cap polític s’hauria d’haver entregat als tribunals espanyols (ho van expressar així a la Llei del Referèndum i de Transitorietat Jurídica de 2017) ni hauria d’haver fugit a l’estranger, sinó que s’haurien d’haver quedat a fer honor a la valentia del seu poble l’1 d’octubre i arribar fins les últimes conseqüències amb la independència com establia el vot que van protegir amb el seu propi cos, l’exili podria estar fent feina molt valuosa. Feina que va exactament en la línia contrària a la que està fent.
Per començar, haurien d’estar confrontant el Govern de la Generalitat per il·legítim cada dia, obligant-lo a fer front a les seves contradiccions, de manera que, així sí, les decisions que es prenguessin des de l’exili, plantejarien un conflicte greu de legitimitat a l’Estat, que utilitza el Govern de Catalunya per blanquejar-se. Però fan el contrari: presentar-s’hi en llistes electorals mentre alhora afirmen que hi ha un govern a l’exili. Tot alhora no pot ser. Però és clar, per fer això caldria renunciar a l’aixopluc econòmic i mediàtic dels partits. I una política al marge dels partits no contempla fotre’s d’hòsties a la colònia per arreplegar direccions generals per a qui no superaria un procés de selecció per un lloc similar a la privada i gestionar quatre quicos, que és el que estan acostumats a fer. I si a la societat hi ha éssers de costums, aquests són els polítics.
37 
12 
