Vivim envoltats de polítics que, massa sovint, han deixat de fer política per dedicar-se al partidisme, a la propaganda i a la confrontació permanent. En lloc de governar pensant en el bé comú, competeixen per controlar el relat, alimentar el conflicte i ocupar l’espai mediàtic. La política s’ha convertit en una batalla constant per l’hegemonia comunicativa, mentre els problemes reals continuen acumulant-se.
La política, en el seu sentit més noble, és l’art de governar allò que és comú, d’ordenar la convivència i d’orientar el poder cap al bé general. Exigeix visió, responsabilitat, capacitat de pacte i voluntat de servei. Però aquesta concepció ha anat cedint terreny davant una altra lògica: la de la confrontació permanent, el càlcul electoral i la supervivència dels aparells de partit.
Els debats ja no són d’idees, sinó de persones. Els problemes no es resolen: s’utilitzen. Les institucions no es reforcen: s’instrumentalitzen. El titular pesa més que la decisió, l’impacte mediàtic més que l’eficàcia de les polítiques públiques i la propaganda més que la gestió.
Els partits han acabat convertint-se en organitzacions cada vegada més preocupades per conservar quotes de poder que no pas per transformar la realitat. La corrupció, la manca de transparència, la colonització partidista de les institucions i la dependència de grans interessos econòmics han erosionat profundament la confiança ciutadana.
Mentrestant, els problemes continuen presents. L’habitatge és inaccessible per a una part creixent de la població. La precarietat laboral s’ha normalitzat. Els serveis públics es deterioren. Els joves acumulen frustracions i incerteses. La confiança en les institucions disminueix. Però aquestes qüestions rarament es converteixen en objectius compartits; són utilitzades, sobretot, com a armes en la batalla partidista.
En aquest procés, els mitjans de comunicació i l’univers de les tertúlies hi tenen una responsabilitat gens menyspreable. El debat és substituït pel soroll. L’anàlisi, per la simplificació. La reflexió, per la indignació instantània. Tot ha de ser urgent, escandalós i polaritzador. La política es transforma en entreteniment i la ciutadania en audiència.
Quan això passa, la ciutadania deixa de ser protagonista i es converteix en espectadora. Molta gent acaba identificant la democràcia amb una discussió estèril i permanent entre partits. Es perd la confiança en la capacitat de canviar les coses i creix la temptació de la resignació, del cinisme o de l’abstenció.
I aquí apareix la gran paradoxa. Una societat crítica, organitzada i políticament activa és difícil de controlar. En canvi, una ciutadania cansada, dividida i desencantada resulta molt més manejable. No cal imaginar conspiracions sofisticades per entendre-ho. N’hi ha prou amb observar els resultats. El soroll permanent debilita la deliberació pública, desmobilitza la ciutadania i afavoreix la concentració del poder en mans d’aparells polítics, burocràcies i grups d’interès.
A Catalunya, aquesta dinàmica adopta una expressió particular. Mentre es parla de «normalització», d’estabilitat institucional i de retorn a la política útil, es consolida una política de baixa intensitat centrada en la gestió dels equilibris partidistes i en la preservació dels aparells. L’«oasi d’Illa» es presenta com una garantia de tranquil·litat, però no és tant un projecte polític com una manera d’administrar la realitat sense qüestionar-la, convertint-se en una simple administració de la inèrcia.
Els pressupostos s’aprovaran. Els pactes es tanquen. Les estructures administratives creixen. Els equilibris de poder es mantenen. Però les grans qüestions de país continuen sense abordar-se amb l’ambició que requereixen. La gestió substitueix el projecte. L’estabilitat substitueix el debat. L’administració del present substitueix la construcció del futur i el país continua sense afrontar els debats de fons ni els reptes estructurals que té al davant.
I, en aquest context, es tracta d’allunyar i que vagi quedant progressivament arraconat el gran objectiu polític nacional de les darreres dècades: la independència. Ara ja no és combatuda amb la intensitat d’altres temps perquè ha deixat de ser el centre de la discussió pública o potser perquè existeix una manera més eficaç de neutralitzar-la amb una estratègia més subtil: diluir-la enmig del soroll, la resignació i la gestió del dia a dia. Així queda subsumida entre escàndols, polèmiques, pactes, titulars i urgències quotidianes. Fins al punt que el debat de fons acaba desapareixent de l’agenda política.
No es tracta, doncs, d’imposar una idea determinada, sinó d’aconseguir que la ciutadania deixi de creure que la política pot transformar la realitat. Quan la gent deixa de creure en la capacitat de l’acció col·lectiva per canviar les coses, qualsevol projecte de transformació —sigui nacional, social o democràtic— queda condemnat a la marginalitat.
