Una botifarra i la Supercopa amunt, envoltat dels jugadors de la Masia, sobre les cendres d’un Reial Madrid a qui aquest Barça meritocràtic ha marcat nou gols en dos partits. Joan Laporta és un exemple, ben poc freqüent, de dirigent català que no té cap mena de por al sistema madrileny, un front compacte que, a més, disposa dels terminals corresponents a Barcelona. Els nois de la Masia han tallat en sec -almenys fins a la pròxima- la campanya de desprestigi que pretenia fer caure una directiva insubmisa i incòmoda. El resultat és un Barça guanyador i orgullós, que no demana perdó ni s’acovardeix i que és conscient de la seva dimensió catalana i universal. Antiprocessisme pràctic.
I això ho ha fet aquest club, al llarg de més d’un segle d’història, plantant cara. És curiós que el discurs dominant dins l’opinió pública espanyola sigui que el Barça ha estat un club trampós, sempre protegit per un poder que no se sap quin és, amb la cantarella reiterada que quan ha guanyat ha estat gràcies a no sé quines conspiracions que mai no es defineixen. Tot això referit a un club de futbol que va patir l’assassinat del seu president, Josep Sunyol, a mans dels revoltats franquistes. Un precedent clar de l’afusellament del president Companys, pocs anys més tard.
La Supercopa és un torneig secundari, certament. Però s’ha guanyat a contracorrent i apallissant el club imperial espanyol. La lliçó, òbvia, és que Catalunya només se’n sortirà plantant cara. I ha quedat clar que la Masia sap fer botifarres. De pagès, com correspon.
