Un dels efectes interessants de les sis jornades de vaga a l’educació del passat mes de març va ser el de retornar el focus mediàtic sobre un sistema educatiu on feia anys hi havia hagut una apagada general. Les retallades de la dècada anterior van deixar el sistema tocat, i pràcticament enfonsat. Prova del desinterès sobre la qüestió va ser que en les darreres campanyes electorals, pràcticament ni se’n va parlar. Ningú amb capacitat de governar volia comprometre’s a fer promeses que no pensava complir, perquè, tot reblant la dita, l’educació és cara, malgrat que la ignorància encara ho és més. Tanmateix, si ens haguéssim de guiar per alguns altres elements de caràcter més social, s’abandonava l’escola pública a la seva sort, perquè en un context d’explosió demogràfica (la població catalana ha crescut un 25% des de l’any 2000) paral·lel a una contracció de les classes mitjanes, disposar d’un sistema que segregui socialment, a partir d’una doble i triple xarxa, ja va bé.
El conflicte ha servit per posar damunt la taula uns quants elements que l’opinió pública ignora. Com ara que la inversió pública en educació no arriba ni a la meitat del que estableix la mateixa Llei d’Educació de Catalunya (2009), ni el que recomana l’OCDE, ni el que reclama qualsevol ciutadà cada vegada que un entrevistador li posa un micròfon al davant. També ha servit per reactivar el servei de desinformació del Departament d’Educació, quan tracta de confondre la ciutadania tractant de minimitzar la qüestió, atribuir el malestar profund al posat rondinaire dels sindicats docents o a tractar d’enganyar mitjançant la manipulació lèxica i sintàctica. La dura i la crua realitat és sempre objectiva, no subjectiva.
“Digues com tractes la teva escola pública i et diré la mena de societat que ets”. No sé si aquesta és una frase atribuïda algú o de collita pròpia. Tanmateix, segons la història i la ciència política, resulta una afirmació ben descriptiva de les diferents tipologies de societats. Un dels exemples més recurrents és el de Finlàndia. Amb el col·lapse de l’URSS, aquest país escandinau va veure com s’enfonsava el seu principal soci comercial. Això va implicar que, durant la dècada de 1990, la seva economia es va contraure un 12%, i la taxa d’atur, que abans de la crisi era d’un 3,5% va passar sobtadament a un 18%. La resposta governamental va consistir a incrementar la despesa en educació, que va passar del 5,34% del seu PIB l’any 1990 al 7,49% tres anys més tard (posteriorment es continua mantenint entre el 6-7%). Els resultats van ser espectaculars. No només pels proverbials bons resultats a les proves PISA, fruit més aviat de l’igualitarisme social del país, sinó perquè va permetre un salt tecnològic pel que fa a la seva economia. El cas contrari el podríem trobar als Estats Units, on la despesa privada supera a la pública, i com que l’amic nord-americà importa el talent d’arreu del món, no necessita generar-ne de propi, i més aviat fa servir un sistema educatiu atomitzat amb esperit comercial, perquè les famílies poden arribar a endeutar-se per anar a aquells centres amb alumnes amb millor capital social i cultural.
La trista realitat és que les xifres, fredes, crues i dures, evidencien la dimensió de la tragèdia catalana i deixen despullada la xerrameca d’Educació. Repassem-ne unes quantes: si bé la LEC (2009) deia que abans d’una dècada la inversió en educació hauria d’arribar al 6%, avui en dia la inversió en educació pública (sense comptar les universitats o la subvenció a la privada, com a creativitat comptable habitual) és… d’un 2,74%!!! No arriba ni a la meitat d’allò que estava estipulat. Efectivament, l’evolució des de l’aprovació de la llei és positiva. S’ha passat d’un 2,37% a un 2,74%. A aquest ritme de creixement del PIB, arribarem al 6% l’any 2131, és a dir, d’aquí a 108 anys. Són 6.681 milions d’euros respecte als 14.650 milions que correspondrien respecte al PIB oficial.
Fem unes quantes comparatives perquè l’opinió pública que es creu el departament d’Eudació quan afirma que “no podem fer aquest esforç” pugui tenir algunes referències. Si ens comparéssim amb els 192 estats amb seient a l’ONU, Catalunya ocuparia el lloc 160, just entre països com Indonèsia (2,84%) i Gabon (2,77%), i per davant d’Armènia (2,70%) i Azerbaidjan (2,68%). D’això es diu, tècnicament, zona de descens. Si juguéssim en el campionat de la Unió Europea, seríem el 28 de 27. El més pròxim a nosaltres, i últim, és Romania, amb una inversió d’un 3,3%. D’això, tècnicament, se’n diu cuer.
Anem a veure com es tradueix això tècnicament. Perquè tothom en pugui ser conscient, i si abans feia servir dades oficials de l’OCDE, aquesta volta són dades procedents de la mateixa conselleria d’Educació. La relació entre alumnes i dotació de professors a l’escola pública (jornades completes) ha passat d’una ràtio de 12,03 alumnes/professor l’any 2010 (806.969 alumnes per 67.054 docents) a una ràtio de 14,76 alumnes/professor el 2020 (1.071.055 alumnes per 72.535 professors). En altres paraules, la ràtio alumnes/professor ha empitjorat en un 23%, cosa que s’ha aconseguit sobretot gràcies a incrementar l’horari lectiu del professorat i sotmetre’l a l’empitjorament generalitzat de les seves condicions de treball que les mobilitzacions d’enguany tracten de recuperar. Per cert, si parlem de poder adquisitiu, els càlculs més prudents de pèrdua d’euros constants des de l’era de les retallades serien d’un 17% de salari des del 2009, uns 27.000 € acumulats per cada docent.
Què es podria fer si realment s’invertís en educació el 6%? En primer lloc, això voldria dir que es podrien recaptar 7.969 milions d’euros més que avui, cosa que representa més que el doble actual. Un import que podria arribar renunciant a la candidatura dels jocs d’hivern o recuperant impostos al patrimoni i successions en els termes que existien durant la dècada de 1980 i 1990. Amb aquests gairebé 8.000 milions d’euros es podrien construir 1.992 centres educatius cada any (una tercera part dels que hi ha); es podrien contractar 173.526 docents més que els que hi són avui o es podrien donar beques menjador a 6,5 milions d’alumnes. Una barbaritat, perquè no caldrien tants docents i hauríem de fer menjar sis àpats diaris als alumnes per gastar tot això. Tanmateix, si algú vol saber quin és el principal problema de l’educació d’aquest país, aquest problema es diu “menys del tres per cent”.
Evidentment, hi ha molta gent que té com a feina principal tractar de confondre l’opinió pública i fer veure a la comunitat educativa que les demandes dels sindicats docents són irrealitzables. La dura i la crua realitat és que el professorat fa miracles amb una inversió inferior, en termes relatius, al Gabon. I que el que es produeix és una deliberada manca de voluntat política. Perquè Catalunya no és Finlàndia, sinó que més aviat és una imitadora maldestra del sistema americà (amb molts menys recursos) en el sentit que ha abraçat la religió neoliberal que fa competir a unes escoles amb les altres, a atomitzar el sistema educatiu a còpia de currículums diferenciats, que empeny als centres a convertir-se a la innovació com a una mena de religió miraculosa i sectària, que demana a les direccions a triar els docents a dit, com els capatassos als jornalers agrícoles, i que tracta, sempre que pot, de desacreditar mestres i professors, l’estreta línia vermella que separa la civilització del benestar respecte de la barbàrie econòmica. I això no va de sindicats rondinaires, sinó d’una classe política (i diria que, també social) a qui ja va més que bé un sistema educatiu segregat, deficitari i intel·lectualment desarticulat.
5 
1 
