Disney acaba d’eliminar Dumbo de la seva plataforma digital per a nens. Per racisme. També Peter Pan i Aristocats. Amb La Dama i el Vagabund i El Llibre de la Selva, ho han resolt amb un avís de 12 segons que és obligat llegir. Però en els tres primers casos, els pares que paguen religiosament la subscripció a la pàgina web infantil de Disney, per a canalla de fins a set anys, han comprovat d’un dia per l’altre que les pel·lícules mítiques han saltat del catàleg.
A la web d’adults encara hi són –això sí, amb el corresponent avís previ. L’advertiment escrit és similar al que ja s’havia aplicat en els darrers anys, tot i que les paraules són cada cop més dures. Ara s’alerta que hi ha descripcions pejoratives i menyspreu cap a persones i cultures, i que això “està malament ara i estava malament abans.” ¿Quines són, doncs, les escenes que han comportat mesures tan dràstiques, que poden afectar el negoci de la companyia, en uns films històrics que mantingut la devoció de grans i menuts durant tants anys?
En el cas de Dumbo (1941), hi ha uns corbs (negres, com ho són al natural) que imiten la parla dels afro-americans i on el nom de l’ocell líder és Jim Crow, un nom que simbolitza el sistema de discriminació racial i legal als Estats Units. Fa el joc de paraules amb el fet que crow és com s’anomenen els corbs en anglès. També hi ha uns treballadors negres que canten una cançó que diu “quan ens paguen, llancem els diners”. Es tracta, per tant, de bromes de l’època que devien fer gràcia aleshores i que avui dia no en fan gaire.
En definitiva, després de força pressió mediàtica, un intens debat, una comissió ad hoc i tot el que s’estila en aquests casos, Disney ha optat per eliminar el títol. En el cas de Peter Pan (1953) ha passat igual, perquè es veu que hi surten uns nadius que són qualificats de pells roges i que xerren un argot indesxifrable. Amb Aristocats (1970), hi ha uns gatets siamesos que imiten el parlar oriental, tenen ulls allargats i dents prominents, i toquen el piano amb bastonets xinesos. Tots han acabat fora de la web per als petits; i els que ho vulguin mirar (i pagar) des de la web dels ganàpies, hauran de llegir la instructiva nota prèvia.
És legítim que una companyia privada administri la seva web i les seves produccions infantils com més li plagui? Sí i rotundament sí, només faltaria. Sempre i quan els clients n’estiguin informats, i no se’ls vengui gat per llebre. Ara, ens agrada i ho compartim? Creiem que és raonable i lloable el que han fet amb les pel·lícules esmentades, acostant-se a l’autocensura? Això ja dependrà de l’opinió de cadascú. Alguns poden trobar les mesures encertades, fins i tot massa tardanes; altres poden pensar que s’han excedit tres pobles.
Hi ha aspectes, però, que no són discutibles, i en la meva ben modesta opinió, crec que mostren les contradiccions del cas. Per una banda, no entenc la diferència de tracte entre nens i adults. I sí, i tant, la discriminació d’edats també existeix. Per què el que pot ser racista per a un infant no ho és per als seus pares? És més, certs detalls ens fan pensar que el que menys importa aquí són els nens, perquè som davant d’un debat entre adults, i adults bastant ficats en el tema. Un xiquet de menys de set anys segur que no captarà el mal gust de batejar un corb com a Jim Crow. Si una història té punts racistes, i això justifica retirar-la d’un catàleg de l’empresa, aleshores caldria retirar-la de tot arreu i per a tothom.
Una altra contradicció constitueix un clàssic de la correcció política i els seus mals entesos. I és que, ens agradi o no, el passat és un lloc on la gent pensava diferent de nosaltres. L’advertiment de Disney, recalcant que “això està malament ara i ho estava abans”, equival a dir que l’ètica d’avui és la bona, és universal i inqüestionable. D’aquí uns segles segurament diran el mateix sobre ells i nosaltres, i algunes de les nostres pràctiques, bromes i expressions els semblaran inacceptables. Potser voldran censurar totes les pel·lícules on les persones siguin cosides a trets… i se’ls haurà girat feina.
Fa uns mesos, hi va haver un debat molt encès sobre Gone with the Wind (Allò que el vent s’endugué), el cèlebre film on el món sudista és venut com un model de societat refinada i cavallerosa. Realment, és discutible si hem de jutjar una història del 1939 amb els barems d’avui. Però cal assenyalar una diferència molt notable entre el clàssic del cinema i els dibuixos animats de Walt Disney. En el cas de Dumbo o similars, estem parlant de bromes intercalades en una història que no deixa de ser ensucrada i inofensiva.
La història interpretada per Vivien Leigh i Clark Gable, per contra, és de dalt a baix un panegíric d’una societat basada en l’esclavatge i la discriminació racial. Per això en el seu moment, als anys trenta, grups d’activistes afro-americans ja van protestar enèrgicament, tot i que van tenir poca força. En canvi, ningú no va anar a protestar als cinemes quan es va estrenar Dumbo. Fa 80 anys, tal acció hauria fet riure …o plorar. Perquè la gent, inclosos els afro-americans, ho veien molt diferent. Les escenes que avui poden ofendre molt, aleshores no ofenien. És així: en el passat històric, la gent tenia altres valors.
I un apunt final. La factoria Disney encara no ha entrat a filtrar el seu catàleg amb altres criteris més enllà del racisme. Per exemple, amb barems de sostenibilitat, orientació sexual, igualtat de gènere o respecte als animals. Que potser la discriminació en aquests terrenys no és també molt rellevant? Que potser no afecta la formació de petits i grans? Que no hi ha hagut queixes enèrgiques? Com és que no s’ha fet la mateixa feina en aquests àmbits? La resposta la sabem tots. Si la companyia Disney apliqués tots aquests filtres, es quedaria sense pel·lícules. De Bambi a Pocahontas. Ni una se salvaria de la foguera.
27 
