Podria aprofitar aquesta columna per opinar, després de mesos de feina, del Consell de la República. Però tinc massa espai per dir el que penso: que el tanquin i llencin les claus al mar. Així que com que em sobra temps i espai, aprofito per mirar d’enraonar d’una cosa que admeto que, com a víctima del sistema, m’inquieta: l’habitatge i les polítiques espanyoles i catalanes que han magrejat aquest concepte fonamental de la civilització.
El sòl és un element econòmic de primer terme on conflueixen el dret a la propietat privada i les mesures de redistribució que haurien d’imposar els sistemes socials, democràtics i de dret. A més, el sòl, com a matèria primera de l’habitatge ha esdevingut un bé tan escàs que, fins i tot, ha parit un subsistema econòmic poc eficient i desastrós, fomentant la desigualtat i el poder coercitiu de qui ostenta una propietat i sap que pot esprémer a qui li genera la renda, sigui a través d’un lloguer o d’una compra a llarg termini amb l’entronització sistèmica de les estafes en què han esdevingut les hipoteques bancàries del sistema financer espanyol. Un sistema, per cert, rescatat per les retencions d’IRPF dels ciutadans que fan bondat i paguen Hisenda.
No es pot oblidar que la majoria de casos de corrupció que han omplert de polítics i funcionaris han estat per la seva gestió urbanística. La festa del boom immobiliari va convertir una sèrie de polítics en veritables ionquis dels diners. El nivell de corrupció que arrela en el franquisme, i que la República tampoc va saber arreglar (tampoc va tenir temps) s’ha perllongat en el sistema nascut per la transacció del 78, i per un sistema incompetent de nyaps sense cap política d’habitatge a llarg termini. De fet, els ajuntaments s’han estimat més mirar el color de les façanes que garantir un habitatge més o menys assequible.
D’aquí que trobi especialment interessant la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre la matèria. Un exemple de com evoluciona el dret i el marge que atorga una constitució absolutament normativa per afavorir la consolidació de drets de tercera generació. N’ha estat ponent, la catedràtica catalana de Dret Constitucional, Laura Díez. Una interessantíssima resolució arran d’un recurs, ves per on, de Vox, sobre la llei catalana d’emergència de l’habitatge. Més enllà de retallar les ales de la Generalitat per poder fer expropiacions -no li permet posar el preu- la resolució és un document de com evoluciona un dret programàtic de la Constitució en un dret aplicable respectant els límits de la propietat privada. Una peça d’orfebreria jurídica a la qual els poders públics haurien de parar l’orella.
De fet, la sentència no fa res més que recordar la funció social de l’habitatge, que no és res més que una necessitat bàsica, que la desídia i un sistema econòmic agressiu ha posat en perill. En aquest marc, la majoria dels magistrats remarquen que les mesures administratives i legals que s’han dut a terme per ajudar, com a mínim, a sobreviure aquest dret en la llei catalana, “no desborden el just equilibri entre la finalitat pretesa i els mitjans emprats per a la seva consecució, en un àmbit, com el de les restriccions legals sobre la propietat privada”.
La resolució fa un pas més i afirma que els “preceptes que habiliten la intervenció administrativa davant dels incompliments de la funció social de la propietat de l’habitatge persegueixen una finalitat legítima lligada a garantir l’eficàcia de l’article 47 de la Constitució”. Un article que determina que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat” així com el deure dels poders públics de promoure’l. Llàstima que l’article no és dins el capítol de drets fonamentals, però la sentència va en aquest camí. Només cal veure la reacció del sector hardcore del Constitucional: els magistrats Ricardo Enríquez Sancho, Enrique Arnaldo Alcubilla, Concepción Espejel Jorquera, César Tolosa Tribiño i José María Macías Castaño han anunciat vot particular. Una resposta als magistrats que protegeixen els drets voltors que el dret a un habitatge digne. Sembla mentida que aquest sigui el debat.
