Els que dèiem que aquesta llei d’amnistia xoca amb la Constitució hem vist corroborada la nostra posició per l’informe de la Comissió de Venècia que en la seva versió definitiva veurà la llum dilluns, però del qual el contingut ja ha estat filtrat als mitjans de comunicació. Sembla que es diu que aquesta reforma fora més que convenient, vist el que el text constitucional diu sobre els indults generals i sobre tot vist l’abast de la llei. I és que, amb independència de l’interès que es tingui en la norma, aquesta ha de respectar és el procediment que significa respectar la jerarquia, la legitimitat competencial i els passos que s’hi ha de succeir. Tanmateix, no diu que sigui obligatòria la reforma. De fet, no es decanta significativament per uns o altres, excepte en afirmar categòricament que les comissions d’investigació que es puguin crear al poder legislatiu de cap manera poden suposar una inspecció sobre altre poder de l’Estat, en concret, sobre els jutges.
La Comissió critica en certa manera el procediment urgent i poc consensuat amb què la llei s’està aprovant. Que no n’hi ha de consens s’ha palesat que les majories al Congrés i al Senat són de signe contrari i, malgrat que sols serviran (potser no serà poc) per endarrerir l’aprovació, són reflexos de què la crispació i divisió que es diu voler superar per a Catalunya s’ha traslladat al conjunt d’Espanya, fent impossible una visió de conjunt i concòrdia sobre aquest tema.
Però una qüestió sobre la qual sense dubte la Comissió no ha pogut entrar i pel que fa a la inadequació del procediment, és que pot donar-se la paradoxa, i ja ha passat en més d’una ocasió, que el contingut s’entengui adient, però no la manera de crear-se. Vàrem saber amb l’estat d’alarma decretat durant la pandèmia que les mesures tenien sentit, però la seva forma va ser declarada nul·la. Li podria passar això a la llei d’amnistia? Si més no, és el que ha apuntat algun diputat (sí, de Vox) i algun lletrat del Congrés (sí, el que ha estat apartat pel lletrat major), ara acusat de prevaricar, de la Cambra. Sigui qui sigui l’autor dels advertiments, caldria recordar que si la llei arribés al TC amb un vici formal d’inconstitucionalitat, hauria de ser rebutjada sense entrar a resoldre sobre el seu fons… i tornar a començar! En concret el que succeeix és que mai abans, reglament de la Cambra en mà, s’havia produït la paradoxa que el dictamen aprovat a la Comissió de Justícia, no hagi obtingut ni la majoria simple al ple del Congrés. Això és el que ha permès als crítics de la llei tenir arguments per donar per acabat el tràmit de la seva elaboració. No faria més que endarrerir-ho tot, però amb la velocitat que tot ha pres, uns mesos poden ser crucials i la imatge de les institucions quedaria, encara més, malmesa.
La llei orgànica és una norma al qual rang legislatiu la Constitució li demana un plus procedimental a raó de l’especial consideració i importància de les matèries que regula: una majoria absoluta sobre el conjunt final de l’articulat. Si no hi ha vici en la forma, el que sí que haurà manifestat aquest cas és com s’ha jugat a dir no pel que fa a aparences de negociació, doncs res transcendent (excepte alguns lapses de temps ampliats) ha canviat en el nou text aprovat en la Comissió de justícia i, tanmateix, els canvis permetran passar de la majoria absoluta pel no a la majoria absoluta pel sí. Coses de l’aritmètica parlamentària, sí, però apa que si després d’aquest tortuós viatge, tot és nul per una qüestió de tan poca transcendència…
