El 14 d’octubre de 2019, ara fa sis anys, el Tribunal Suprem tancava simbòlicament un cicle: el de la ingenuïtat política d’un moviment que havia confiat que votar no podia ser delicte. I ara, amb bona part d’aquell mapa polític encara marcat per les inhabilitacions i l’exili, l’independentisme es troba en un punt tant paradoxal com incòmode: més desjudicialitzat, però menys mobilitzat; més normalitzat institucionalment, però més allunyat de l’objectiu original. I al capdavall, la desjudicialització, que havia de ser total, és una pròrroga judicial que perpetua la inseguretat jurídica i política.
El moviment independentista arriba a aquest aniversari esgotat i dividit. Ha perdut el pols al carrer i l’horitzó estratègic. ERC s’ha consolidat com a soci del PSOE a Madrid i a Catalunya, defensant la via pragmàtica d’obtenir petits guanys a canvi d’estabilitat. Per la seva banda, Junts ha transformat l’exili de Puigdemont en una eina de pressió constant, però sense horitzó clar. I la CUP, desconnectada d’aquella onada de 2017, busca rearmar-se sense trobar encara ni el to ni el relat.
Mentrestant, al govern de Pedro Sánchez l’amnistia li ha servit per assegurar la legislatura i consolidar-se com a garant d’una Espanya estable, tolerant i moderna per oposició al fantasma de la dreta i l’extrema dreta. O donar el poder al PSOE o carregar amb la llosa de deixar Espanya en mans de l’extrema dreta. El socialisme ha tingut l’habilitat de saber comprar políticament la pau institucional a Catalunya sense resoldre el conflicte ideològic de fons. Dit d’una altra manera, la gran victòria de l’Estat des del 14-O del 2019, i en concret, del president del govern espanyol, ha estat aconseguir que l’independentisme visqui més pendent dels calendaris judicials de l’amnistia que dels calendaris polítics. I mentre espera, no es mou per no prendre mal.
El sisè aniversari de la sentència del Suprem arriba sense amnistia plena i amb una sensació de cansament col·lectiu. Però també amb la constatació que, anòmalament en una democràcia, la justícia espanyola continua decidint el ritme de la política catalana. L’Estat, ara en mans del PSOE, ha après a domesticar el conflicte, però no a resoldre’l. L’independentisme ha après a resistir, però encara no a reinventar-se. Un baló d’oxigen per a Madrid, i un carreró sense sortida per a les idees sentenciades aquell 14 d’octubre.
