Ho han tornat a fer. Els mitjans públics i la premsa generosament subvencionada, com va passar l’estiu del 2019, i d’acord amb el que han apuntat diversos “aconseguidors” disfressats de fundacions, han llençat una nova ofensiva per la disputa del temps dels infants i adolescents. Està en marxa una nova campanya, amb els corresponents publireportatge a TV3 per carregar-se la jornada continuada a la secundària, que des de la seva implantació fa ja dotze anys (model universal a l’estat i hegemònic a Europa) ha estat ben valorat per tota la comunitat educativa. I quan dic tota, no em refereixo únicament als mestres, sempre assenyalats com a principals beneficiaris, sinó sobretot als alumnes, que disposen de major temps lliure i menor fatiga, i ha estat també un model al qual s’han acostumat les famílies, en comprovar que no ha succeït cap catàstrofe. També es van alegrar els regidors de seguretat de molts ajuntaments, en veure que els incidents a la sortida dels instituts, amb les seves baralles i tràfics diversos havien caigut, o com l’absentisme s’havia reduït de manera significativa.
Certament, aquest model horari, aquest canvi cultural, si ens atenim a les xifres, va ser un èxit. Amb estadístiques oficials del mateix Departament, entre 2010 (abans de la implantació) i 2018, l’abandonament escolar prematur va passar del 29 al 17% (12 anys en 8 cursos!), amb un diferencial respecte a Europa que va passar de 15 a 6,4%. Els resultats acadèmics van millorar de manera modesta, malgrat que concentrada entre els millors i els pitjors alumnes, que disposaven d’una organització del temps més racional. Més enllà de resultats acadèmics, el 2013, dos cursos després de la seva implantació, l’Institut Montilivi, el més gran de la demarcació de Girona, va compartir un informe on assenyalava la caiguda d’un 49,8% d’incidències greus a les aules, d’un 25,2% d’incidències lleus i una reducció d’absentisme d’un 38,2%. Qualsevol dels lectors que hagi patit, ja sigui com a professor, ja sigui com a estudiant, les tardes inacabables de classe de l’ESO, el batxillerat o el BUP sap perfectament de la prescindibilitat d’aquelles hores en què la fatiga feia baixar el rendiment, incrementar la desmoralització col·lectiva i propiciar incidents disciplinaris derivats de la fatiga.
Atès que, des d’un punt de vista educatiu, l’evidència és clara, els grups de pressió, obsedits a restaurar una pràctica que ningú no ha restaurat, assagen altres arguments. Concretament, el del segrest emocional, el de fer creure a les famílies que els nens, pobrets, queden amb la salut malmesa (cosa que no hi ha cap estudi seriós que ho pugui demostrar). Busquen cronobiòlegs de la seva corda o dietistes afins, o qualsevol hippy fent propostes de començar les classes amb una assemblea a les onze, o qualsevol altre que, amb una pàtina acadèmica, defensin els seus postulats, i vagin repetint el que defensen, des de fa anys, institucions cada vegada més discutides (i assenyalades com a culpables de la caiguda de resultats, atesos els seus invents del TBO) com la Fundació Bofill. L’estratègia és clara i clàssica, en aquesta mena de situacions: s’encén el micròfon a qui diu allò que t’interessa, i s’apaga a la resta. S’afirmen evidències com ara que els infants dormen poc (perquè se’n van a dormir tard) i arriben afamats a casa (com si no s’emportessin esmorzars no massa diferents, pel que fa a aportacions calòriques, del lunch que fan servir la majoria d’Europeus, per als quals l’àpat important sol ser un sopar cap a les set). En qualsevol cas, s’obvien fets importants que podrien explicar bona part de la ineficiència del sistema. Els estudiants catalans de secundària fan 1.054 hores en 176 dies lectius respecte a la mitjana europea de 882. En altres paraules, fan massa hores de classe. Amb els mateixos dies, n’haurien de fer 5, com la resta dels seus companys finlandesos, italians o islandesos. De la mateixa manera que la jornada intensiva va fer baixar l’abandonament escolar, una jornada menys exigent, potser acabaria generant menys rebuig per part de molts infants que pateixen jornades de 30 hores de classe, unes 32,5 de confinament al centre, i si volen tenir certes garanties d’èxit, els caldria afegir entre 8 i 12 hores més d’estudi individual. D’això resulta jornades laborals d’entre 40,5 i 44,5. No sé si els lectors saben que la jornada laboral mitjana setmanal dels adults holandesos o alemanys no passa de 30. Contràriament al que puguin sentir alguns opinadors totòlegs, l’evidència feta sobre la base de reculls estadístics, més hores no responen a més rendiment. És més, l’experiència de la sisena hora, quan qui ho va implementar va veure una erosió de resultats, arriba a ser contraproduent.
I és aquí on arribem al veritable moll de l’os. Allò que motiva a part de l’opinió pública a creure que, com més hores de confinament, millor, es podria considerar com a una creença fonamentada en el prejudici. Al nostre país, les classes mitjanes i mitjanes altes han anat tradicionalment a escoles concertades, de manera majoritària, religiosa, i un dels trets distintius d’aquests espais ha estat el llarg confinament i vigilància dels estudiants. És com si volguessin protegir-los del pecat. En aquesta mena de centres -i de cosmovisió- la llibertat individual, el temps lliure, ha estat considerat com a una mena d’espai de temptacions perilloses. És per això que sempre s’ha fomentat una mena de gregarisme en el qual l’individu no ha de poder estar mai sol, ha d’evitar la introspecció, la reflexió serena, el diàleg amb un mateix. De fet, una de les obsessions de bona part de les famílies de classe mitjana ha consistit a omplir d’activitats extraescolars els seus fills, com si sentissin un terror irracional al buit de les hores mortes, de l’ensopiment o del silenci, com si això invoqués la presència del diable. Es tracta, ras i curt, d’una qüestió cultural amb un punt d’irracionalitat religiosa. Potser aquesta obsessió a tenir constantment l’adolescent controlat per una institució propicia que, un cop disposen de la llibertat que confereix la universitat, el nivell d’absentisme –i la participació en “farres de facultat”– sigui tan espectacular, especialment en els primers cursos, quan molts joves consideren que han de recuperar el temps perdut, i se senten en una lúdica desorientació, com un ramat que de cop i volta fa una estampida en veure les portes obertes. I això, aquesta experimentació tardana de la llibertat, sovint els torna irresponsables.
Resulta ben curiós com aquesta mena de debats no hi són en societats més pragmàtiques i funcionals, com ho poden ser les nòrdiques. Fa alguns mesos, en una conversa amb Jordi Sala i Cullell, escriptor gironí i professor a Trondheim, explicava allò que és habitual a Noruega (i per extensió, a Escandinàvia). Pràcticament, a les dues havien plegat tots els alumnes (certament dinats, malgrat que en fórmules que ens resultarien desconcertants, com ara carmanyoles o self-services, no tan diferents dels nostres “bocates”), i tenien les tardes lliures. Era habitual que a partir dels 16 anys, molts comencessin a treballar unes hores a la tarda -en botigues, supermercats, hotels, benzineres- per guanyar-se diners per a ells mateixos, i fer calaix per a quan anessin a la universitat o graus de formació professional, normalment a l’altra punta del país. D’aquesta manera, ja d’adolescents, entraven en una dinàmica d’entrada suau al món de la responsabilitat adulta que facilitava la seva emancipació posterior a l’edat que tocava, i no pas com a la Mediterrània, on, entre la precarietat i la sobreprotecció familiar, aquesta ja s’acosta perillosament als quaranta anys, tot infantilitzant les generacions que han de prendre les brides de la societat. A molts pares catalans els sorprèn el fet que a Finlàndia no hi ha cap drama quan els nens de dotze anys tornen sols a casa amb les seves claus.
Certament, la campanya per tirar enrere una de les poques mesures intel·ligents preses per la conselleria d’educació –concretament a l’etapa d’Irene Rigau–, té unes motivacions sobretot crematístiques. Hi ha tot un conjunt d’empreses ben relacionades amb el partit governant de Catalunya a qui els càterings poden suposar els autèntics beneficiaris de mesures com aquestes. Ja sabem que en aquest país, hi ha principis legals (com el dret a l’habitatge digne o lleis de protecció laborals) que no es compleixen mai, mentre que altres que van ser rebutjades pel Parlament (com la Llei Aragonès, de privatització i externalització de serveis públics) s’apliquen per la porta del darrere. Ara bé, més enllà dels elements de corrupció que hi pugui haver al darrere dels publireportatges de la premsa afí, hi ha una dimensió més transcendent. Malgrat que a la majoria de lectors –i a servidors de vostès– els encantaria que els nostres adolescents passessin les tardes a les biblioteques, en grups de lectura sobre Virginia Woolf, aprenent a jugar al Curling o en grups de debat, la qüestió és… fins a quin punt tenim el dret a immiscir-nos en la vida de les famílies? Realment, tenir estabulades les criatures al pur estil dels kibutz israelians o els koljós soviètics, ens fa una societat més lliure o equilibrada? No ens acostuma massa a una societat gregària i vigilada? No anul·la la individualitat? En aquesta etapa complexa de l’adolescència, que recordem que és una etapa de transició, no hem de deixar respirar als nostres fills i alumnes? No els hem de deixar disposar -ja que parlem de Woolf- d’una cambra pròpia?, d’un espai propi? d’allò que és un bé tan preuat com el temps?
