Un dels papus recurrents en la discussió pública és la qüestió dels discursos d’odi. Emparats en una onada de puritanisme progressista, sembla com, si de cop i volta, visquéssim en el nostre país en una mena d’onada carregada de racisme i d’atacs constants a col·lectius vulnerables. La paradoxa és que la societat catalana, segons dades derivades dels mateixos informes de SOS Racisme, se situa en una part intermèdia respecte a actituds que es podrien considerar com a “racistes”, i per contra, i en comparacions amb fa trenta anys, té una tolerància alta respecte a la diversitat, majoritàriament confia en la igualtat davant la llei de qualsevol col·lectiu, i és més sensible i contrària als comentaris racistes o a les discriminacions. On sí que hi ha hagut canvis és en la sensació que hi ha massa immigrants. Tanmateix, això, més que una percepció, resulta una constatació estadística.
Tanmateix, com resa el principi periodístic, no permetis que la realitat t’espatlli un bon titular. En una era de glorificació del subjectivisme, la imatge projectada, especialment des d’un espai progressista que veu minvar el seu espai polític i electoral, és explotada com a una de les principals amenaces a la democràcia, com si l’expansió de les desigualtats, l’acumulació de poder en poques mans, la destrucció de nexes socials o la decadència de les classes mitjanes no tingués res a veure. No, es veu que el racisme i la xenofòbia és atribuït a la maldat intrínseca d’un catalanisme, invent de la pèrfida burgesia catalana, conxorxada per explotar i humiliar la sempre humil classe treballadora, a qui, com ens recordava el vodevil de tercer d’ESO perpetrat per “Esas Latinas” i patrocinat generosament per l’Ajuntament de Barcelona, tenien la sàdica intenció de fer parlar català a aquelles prístines nimfes i heroïnes del proletariat internacional.
La paradoxa és que, si entrem en el discurs de l’odi, és a dir, aquella tècnica que consisteix a expressar públicament rebuig a determinats col·lectius a partir de circumstàncies objectives (aparença, religió, cultura, llengua…), són els catalans els primers a ser objecte de discriminació. Com ens recordava a principis d’aquest any un informe elaborat per l’entitat “Acción contra el Odio”, basat en una enquesta publicada per l’empresa demoscòpica 40dB, els catalans ocupem el segon lloc del col·lectiu més odiat pels espanyols, només per darrere dels menors no acompanyats. Ironies del destí, si creuem dades, resulta que entre les persones que s’identifiquen amb l’esquerra política, nosaltres ocupem el primer lloc en la diana de l’antipatia col·lectiva. No és cap sorpresa. Bona part del fonament de la identitat espanyola es construeix des de l’oposició al perillós ingredient de l’enemic interior, sovint amb característiques pròpies de l’antisemitisme (tòpic similars, imatges de burgès conxorxador, element sospitós de qüestionable lleialtat…). Això que ha estat una constant des de l’època de Quevedo, i que s’intensifica en èpoques totalitàries (durant el franquisme les humiliacions van ser sistèmiques). La recentralització política i l’aspiració jacobina de l’esquerra espanyola, especialment a partir de l’exitós cop d’Estat de 1981 no ha fet més que intensificar-se. La negació reiterada de la nostra condició nacional, i a la vegada, la idea omnipresent que no formem part de l’espanyolitat (tret que renunciem a la nostra catalanitat a fi de convertir-nos en zombis a l’estil del regionalisme valencià) que propicia una exclusió sistemàtica representen aquesta mena de paranoia hispànica pròpia de les identitats insegures.
Com ens assenyala el CEO en els seus informes regulars, la principal causa de discriminació al nostre país és la llengua, per sobre de la procedència geogràfica, el gènere, el color de la pell, la procedència geogràfica o la nacionalitat. En els darrers anys, a partir d’una major de consciència lingüística, especialment durant l’etapa postprocés, els catalanoparlants han començat a ser objecte de tractaments que hagués escandalitzat fins i tot als partidaris més ferms de l’apartheid sudafricà. Les humiliacions als comerços, als hospitals, als jutjats, són quotidianes i sense prou resposta. Pitjor encara, són banalitzades i ignorades molt especialment per les institucions catalanes, reconvertides des d’un 155 permanent a una mena d’oficina de virregnat. Efectivament, qui en nom de l’antiracisme, s’esquerda la camisa quan parla de racisme i extrema dreta a partir de comentaris a les xarxes socials, calla davant els apel·latius de “lazis, nazis, supremacistes” o qualsevol altre atribut que caracteritza a aquell català que pretén exercir com a tal. I en aquesta mena de silenci còmplice, especialment entre mitjans espanyols o nominalment progressistes, s’ignoren les agressions contra persones que porten una bandera estelada (il·legalment es roben a l’entrada dels estadis), o s’evita parlar de com molts catalans canvien de llengua davant un policia, un jutge, o qualsevol altra persona hostil al país que té la potestat de complicar-te la vida. De fet, sense una comptabilitat clara, és més que possible que hi hagi hagut més agressions contra catalanoparlants que contra el col·lectiu LGTBI. Altres aspectes que miren d’evitar-se en el debat públic, i que sovint només apareixen precisament a les xarxes, la quantitat d’alumnes catalanoparlants que eviten parlar la seva llengua per evitar assetjament escolar, o fins i tot mestres que cedeixen a les pressions de classes hostils al català. De fet, un dels fenòmens dels quals ningú no parla és que al darrere de la manca de filòlegs en català que es vulguin dedicar a la docència hi pot haver professionals que, simplement, ja estan farts de l’hostilitat que poden rebre dels seus alumnes, amb el suport de les famílies i la inhibició d’unes autoritats educatives incapaces de sancionar qualsevol mestre o professor que se salta sistemàticament les normes de la immersió lingüística.
És clar que, què es pot esperar d’un Estat que nega qüestions bàsiques i científiques com la unitat de la llengua? Què es pot esperar d’una constitució que sotmet el català a un nivell de discriminació i inferioritat legal respecte a l’espanyol? I d’una opinió pública on tothom pot expressar públicament i sense filtres el seu menyspreu a la llengua i als catalans (i que seria un escàndol si s’expressés en aquests termes respecte d’altres col·lectius de caràcter ètnic o religiós).
Tothom expressa un cert temor respecte a l’evolució política del Principat, amb forces polítiques emergents amb discursos més o menys agressius en alguns termes polítics. Tanmateix, algú es planteja exactament quins són els motius que indiquen aquest desplaçament tectònic? D’ençà del 2017 els partits nominalment independentistes, no només apareixen com a crossa dels seus opressors, sinó que són incapaços de donar respostes adequades a cada agressió. Fins i tot, les vegades que s’atreveixen a queixar-se, hi ha una mesura i prudència a l’hora d’expressar-se que pràcticament sembla una claudicació. La societat catalana està farta, i ja no confia que les institucions en què confiaven –i que sostenim amb els nostres impostos i vots– els ajudin. És normal que busquin altres vies i que busquin noves estratègies. Sobretot, emprenya la incapacitat de verbalitzar allò que passa: els catalans som ciutadans de segona al nostre propi país. I a sobre, rebem aquesta mena de repressió psicològica que ens obliga a sentir-nos culpables de ser el que som. Som espanyols de segona i europeus de tercera, amb una llengua que, efectivament, no és ni oficial ni, com hauria de passar en una situació de normalitat, hauria de ser l’única oficial, o com a mínim, fer-la obligatòria per a tots els residents. Es parla molt del model quebequès, o d’altres models d’estats plurilingües com Suïssa o Bèlgica. Doncs, al Quebec, el francès és l’única llengua oficial, mentre que a tot al Canadà és cooficial (resulta interessant veure com als museus de Vancouver, a 3.000 km de l’àrea francòfona, els cartells són sempre al costat de l’anglès, mentre que a Montreal, només en francès, o com a Suïssa cada cantó és monolingüe).
És evident que el catalanisme necessita capgirar la seva actitud per denunciar el que som: Espanya és un apartheid nacional i lingüístic. Les humiliacions del postprocés, amb mitjans espanyols que exerceixen un paper similar al de Ràdio Belgrad a l’època de Milosevic, un estament judicial que actua com a aparell repressiu postfranquista, o un progressisme que atia el fantasma del xarneguisme per humiliar els catalanoparlants, més que justifiquen un independentisme que necessita apujar uns quants graus el nivell de confrontació amb un Estat que ens odia de manera atàvica i sistemàtica. Efectivament, a Espanya existeix un discurs d’odi. D’odi contra la seva minoria nacional més gran, sostinguda en la seva paràlisi per uns partits que s’han esforçat molt a no fer absolutament res.
