Discriminar discriminats

"Fa molt de temps que el debat és viu i que s’ha pogut veure com la millor manera d‘acabar la discriminació és, precisament, acabar amb la discriminació"

Imagineu que escric un llibre, i m’ofereixen de traduir-lo a diversos idiomes. I que jo exigeixo que els traductors hagin de ser homes d’alguna nació oprimida, i que estiguin d’acord amb les meves idees. Estic del tot segur que em cauria un autèntic torrent de crítiques i recriminacions, no en tinc cap dubte. Una allau de piulades, posts d’Instagram i de Facebook acusant-me de sectari i discriminatori. Potser els editors ja no voldrien tornar a publicar-me llibres. Certament, a fora els agafaria una mandra descomunal a l’hora de traduir la meva obra.

Doncs bé, d’alguna manera això és el que ha succeït aquests dies amb l’obra d’Amanda Gorman, una poetessa afro-americana que ha rebut ofertes de traducció d’arreu del món. És una autora jove, que es va fer cèlebre en llegir a la inauguració presidencial de Biden un poema anomenat The Hill we Climb (La muntanya que pugem). Els representants de la senyora Gorman han exigit que les traduccions siguin fetes per dones negres i lluitadores. En el cas del poema que tractem, el contingut té a veure amb la lluita de les dones negres dels Estats Units, i per tant pot tenir sentit que algú amb una certa sensibilitat s’encarregui de la feina. 

En la versió catalana, es va demanar a Víctor Obiols que assumís la tasca, i un cop enllestida la traducció, se li va rebutjar perquè algú va descobrir que l’il·lustre poeta, tot i ser algú reconegut per les seves idees combatives i alternatives, no era ni dona, ni negre, ni activista afro-americà. Els malpensats diran que això ja ho podien haver investigat abans de fer-li l’encàrrec, atès que tampoc no és tan difícil de comprovar. En qualsevol cas, quan se’l van mirar bé van decidir que s’allunyava del patró exigit, i que per tant havien de buscar una altra candidata. Fins aquí la cosa ens pot semblar forassenyada, però no cal dir que l’autora i els editors tenen tot el dret de triar els col·laboradors que vulguin.

A Holanda, van rebutjar la traductora a l’holandès perquè la dona proposada, Marieke Lucas Rijneveld, no era afro-americana, encara que reiteradament havia confessat les seves simpaties per la causa. De fet, el més gros és que sembla que aquesta traductora havia estat triada per la mateixa autora del poema. Però després s’ho havia repensat, aparentment, quan una periodista holandesa –aquesta sí, d’origen africà- havia atiat la polèmica respecte al cas, dient que no podien sotmetre’s a un nou cas de dominació blanca.

El tema comença a complicar-se quan veiem que el perfil de l’autora no és precisament el d’una dona personalment oprimida, com va destacar l’Antonio Baños en una fabulosa cadena de tuits que van destacar per una altra ensopegada que no ve gaire al cas. En Baños recordava les connexions de la poetessa nord-americana amb l’elit universitària de Harvard i amb la casa de modes Prada, per a la qual treballava la jove. Res d’això és denunciable, per descomptat, però no lliga amb els escrúpols i la puresa ideològica amb la qual es vol seleccionar un traductor, que no deixa de ser el que fa un parell de dècades hauríem conegut com a treballador de la cultura.

No recordo cap exemple comparable de discriminació –tan positiva que acaba semblant negativa– en la història de la literatura universal. És cert que gent com Caterina Albert van haver de camuflar-se sota un nom d’home com Víctor Català. És del tot evident que la discriminació per l’origen, el sexe o el color de la pell no han estat històricament absents del món de les lletres. Com a qualsevol altre camp de l’activitat humana. Però m’agradaria saber què opinaria la mateixa Víctor Català del cas Víctor Obiols, i si veuria adequat que les discriminacions es vulguin compensar amb més discriminació.

El més curiós és que la poetessa es va fer famosa per llegir el poema i dedicar-lo al nou president dels Estats Units. I que jo sàpiga, Joe Biden no és ni dona, ni negre, ni activista afro-americà. Aleshores, com s’explica que no hi hagi cap mena d’objecció a l’hora d’oferir la teva obra a algú que no reuneix cap dels requisits que imposes als teus diguem-ne treballadors? És que potser el que serveix per a la promoció i el màrqueting no serveix per a l’excel·lència del llenguatge, en una versió en un altre idioma (en què, a sobre, la lluita afro-americana no té la transcendència que té davant del Capitoli de Washington)?

En tot cas, l’elecció de la poetessa Amanda Gorman i dels seus editors queda clar que no suma, més aviat resta. Quan algú que no pertany al santuari elegit vol ajudar, vol col·laborar i vol fer una aportació, pots triar entre créixer o encongir-te. Ja fa temps que Martin Luther King va triar créixer mentre que altres es feien petits, o que Nelson Mandela va optar per sumar mentre altres creien que el millor era excloure i segregar la lluita per lluitar contra la segregació. L’autora de The Hill we Climb no ha descobert la sopa d’all, ja fa molt de temps que el debat és viu i que s’ha pogut veure com la millor manera d‘acabar la discriminació és, precisament, acabar amb la discriminació. Què voleu fer-hi, suposo que no toca demanar raons prosaiques a la lírica lluitadora.

Comentaris

    Palmira 16/03/2021 5:03 pm
    Si no us abelleix aquesta poetessa i allò que fa ella o la seva "editorial"... no la llegiu. No és què en algunes coses estem perden el nord, sinó en totes les èpoques hi ha coses que han perdut i perden el nord.
    Totalitarismes postmoderns 16/03/2021 9:52 am
    1) És poc ètic com molts i moltes s'apropien i exploten injustícies històriques que individualment potser mai no han patit, pel sol fet de formar part d'un col·lectiu genèric i nombrós que instrumentalitzen com qui més. 2) Les injustícies no es corregeixen aplicant-les en sentit contrari. Deu dones maltractades no s'equilibren maltractant deu homes. 3) Les injustícies tenen uns responsables específics al darrere, sovint ja morts, quan parlem de injustícies històriques. Generalitzar la responsabilitat al voltant d'un gènere o d'una raça o color de pell, malgrat l'afectat no tingui res a veure amb les injustícies que es pretenen revenjar, és cercar bocs expiatoris propiciatoris per la pròpia promoció personal o d'un partit o col·lectiu. No cal anar a l'estranger per trobar exemples a dojo.
    Narcís 15/03/2021 11:40 pm
    Ras i curt : de mamarratxades d'adults que són simples criatures amb pèl moixí .. ja n' estem prou sortits ( ni sé qui és , ni m' importa gens i tant se me' n fum ! ) ! PD : aquesta s'hi adreci a llurs botxins i ens deixi estar .. fart n' estic dels victimetes, victimetes,victimetes i, allò pitjor, dels que s'hi fan representants d'aquestes ( plens en som de subjectats, subordinats, subjugats i maltractats sense res a veure amb color de pell, amb religió, amb ideologia .. sigui petit exemple, ser català a aquest estat ! ) !
    Jordi López 15/03/2021 9:40 pm
    és que en algunes coses estem perdent el nord.

Nou comentari