• Barcelona–
  • Girona–
  • Lleida–
  • Tarragona–
  • Tortosa–
  • Mataró–
  • Vic–
  • Vilafranca del Penedès–
  • Vilanova i la Geltrú–
  • La Seu d'Urgell–
  • Puigcerdà–
  • Figueres–
  • Gandesa–
  • L'Hospitalet de Llobregat–
  • Sant Carles de la Ràpita–
  • Sant Cugat del Vallès–
  • Terrassa–
  • Sabadell–
  • Granollers–

La resposta espanyola a la gran pregunta del 29-N (Vols fotre fora el traïdor Sánchez, castigar els diabòlics catalans i fer d’Espanya “una, grande y libre”?) pot tenir respostes molt més complexes que fa una setmana. A mesura que passen els dies, la campanya electoral continua essent un show tronadet sense contingut polític seriós per a ciutadans adults, però hi ha moviments de fons que no són tan binaris com triar entre Sánchez o Feijóo&Abascal.

L’empat entre els dos blocs del règim borbònic, el franquista i el falangista, pot portar fins i tot a una repetició electoral en pocs mesos. Difícilment veurem una victòria o una derrota clares. Potser sí, com defensa el gurú Redondo, que tot acabarà dependent del comportament d’un milió de persones que poden decantar el seu vot a una banda o l’altra. Gent conservadora però no fatxa, que valoren la bona educació, que poden sentir llàstima pel “pobre de mí” invocat per Sánchez al debat de la tele, que llegeixen el Lecturas, que veuen amb bons ulls que Sánchez demani perdó humilment o digui a Feijóo que “podría estar medio de acuerdo con usted”…

Ara per ara, el més probable és el més improbable: una remuntada de Sánchez, un retrocés del bloc franquista i una oportunitat per a un Frankenstein 2. És a dir, tots contra la ultradreta, amb les pinces al nas que facin falta. Si no fos perquè ens tracten com a idiotes, amb la prohibició d’enquestes i la jornada de reflexió, podríem afinar molt més la punteria, perquè aquí s’estan movent coses… El dilluns 30 de novembre pot ser el primer capítol d’un gran vodevil.

Però en segon pla tenim la Catalunya del 30 de novembre, que és quan començarem a veure els primers indicis d’un paisatge polític que ens toca molt més de prop i que pot canviar molt o gens ni mica (i gangrenar-se) en els pròxims dos anys, fins a les eleccions regionals del 2028.

El bloc borbònic català -PPVOX, PSC i Comuns- té totes les de guanyar segons les enquestes més recents. Posem que uns 32-37 escons sobre 48. Quedarien uns 11-16 escons per al bloc processista-autonomista, el de Junts i ER, i qui sap si Alhora, més radical, tindria una petita oportunitat. Aquí hi falta Aliança Catalana, que no queda clar a quin bloc hauria d’anar a parar ni quina part del pastís es quedaria…

No ens deixem enganyar per la classificació tradicional de partits (primer, segon, tercer…), que només ajuda a embolicar la troca. Hi ha dos grans blocs i algunes coses de mal classificar, de moment.

Però això tampoc no és el mapa electoral català sinó el mapa electoral espanyol a Catalunya.

El mapa polític català, a falta de veure quina força i quin missatge té l’abstenció emprenyada i tossuda, encara funcionarà a partir del dilluns 30 sota la lògica colonial i col·laboracionista, això que brillantment s’ha batejat com Vichy. No es preveu que pateixi cap terratrèmol. Continuïtat borbònica i espanyolista, a més d’un suport electoral molt sòlid a Sánchez i a la ultradreta i resultats discrets, minvants, per al bloc Vichy.

Però… no ens oblidem del retorn de Puigdemont i del seu impacte sentimental i polític. En algun moment no molt llunyà viurem un gran esclat de joia -sincera i compartida per moltíssims, entre els quals un servidor- no per la falsa derrota d’Espanya, sinó per la veritable victòria -pels pèls- de la democràcia, del dret, de les llibertats i dels valors europeus.

Ja es veu a venir, en tot cas, que intentaran fer passar bou per bèstia grossa… i expresident per profeta, salvador de la pàtria (amb l’altre Salvador fent mèrits borbònics i espanyolistes com de costum), heroi incommensurable, sant-cristo-gros i vencedor de la pèrfida Espanya, sí, aquella de la que se’n fotien quan anaven de sobrats i que ha acabat guanyant, diguin el que diguin tots aquests que volen enredar-nos.

Això serà ja els pròxims mesos (o setmanes), qui sap si amb una repetició electoral pel mig o un cacau polític de tres mil parells de nassos, amb un Sánchez capaç de fer moltes coses, més enllà de deixar-se guanyar en un debat televisiu… I també serà amb les municipals pel mig, al mes de maig, per rematar el cicle electoral espanyol i encarar la imparable mutació de la política catalana.

Deu anys després de la derrota, a la tardor de 2027, amb Puigdemont a casa -cosa que desitgem tots els catalans de bé- i Espanya emmerdada en les seves decadències i crisis històriques, veurem que som a la fase final del règim colonial col·laboracionista, que començarà dilluns vinent, 30 de novembre…

Un dilluns en què potser no serà evident que Vichy està tan mort com l’Espanya a la qual s’ha rendit, perquè ni l’un ni l’altre no ho saben encara.

Comparteix

Icona de pantalla completa