Just com vàrem preveure fa dues setmanes, Feijóo no sap com sortir-se’n de l’atzucac de les llengües al congrés: no pot ser més virulent que VOX si algun dia vol governar amb el suport del PNB; però no pot trencar amb l’aferrissada defensa del monopoli del castellà sobre la Nació espanyola, perquè acceptar qualsevol cessió implica que no pensen utilitzar tot el poder de l’Estat per protegir els interessos de Madrid. Feijóo no pot sobreviure al dilema; però el PP, com el partit conservador que aglutina les sensibilitats catòliques espanyoles, tampoc. El desgavell s’ha escenificat amb un Borja Sémper llegint euskera per simular que podia parlar-lo i amb el PP gallec desmarcant-se de la línia oficial del partit. Podem ensumar l’angoixa que els recorre l’esquena, perquè estan realment perduts. Com coneixen els seus votants i la relació que tenen amb les seves llengües maternes, tenen por de les conseqüències d’aquest debat.
Al País Valencià o a Galícia, el PP ha comptat històricament amb un nombre important de militants que no tenen com a llengua materna el castellà; però que han acceptat una posició subordinada davant del castellà sense viure-ho com un conflicte o una situació injusta. La majoria dels nostres experts en independències i construccions nacionals, que tot ho fan pivotar sobre la llengua, mai no han estat capaços d’entendre aquesta situació i, menys encara, d’explicar-la. Quan s’han d’enfrontar a subjectes històrics que no es comporten com prediquen les seves teories, recorren al mecanisme leninista de la falsa consciència o s’inventen un suposat autoodi que impedeix a aquestes persones ser autèntics gallecs o autèntics valencians, que en aquest últim cas significa ser catalans.
Tanmateix, la qüestió és molt més senzilla: aquests votants conservadors bilingües provenen de cultures polítiques catòliques que, a diferència del País Basc i Catalunya, no arribaren a conformar moviments nacionalistes de masses abans de la Segona República. Per aquesta raó, la llengua no s’elevà mai a una qüestió identitària o nacional superior a la identitat catòlica. El seu catolicisme rebutjava la mateixa idea de nació moderna amb els seus elements igualitaris i uniformitzadors de la tradició jacobina i era contrari a l’escolarització i, per tant, a la castellanització. Quan escriptors carlistes com Manuel Polo y Peirolón admiraven l’ús del valencià de la població rural, en veritat, expressaven la seva oposició a la seva alfabetització, perquè consideraven que els humils no necessitaven saber llegir i escriure. En aquesta cultura política virulentament antiil·lustrada, l’adquisició de coneixements conduïa sempre a la supèrbia i la negació de Déu i de l’autoritat. L’educació generava revolucionaris i l’ús de les llengües maternes eren una mostra d’estima i respecte als pares i les seves tradicions.
Durant el franquisme, aquest tradicionalisme, associat de forma simplificada al carlisme, s’enfrontà amb dos moviments reaccionaris moderns: el falangisme i el nacionalcatolicisme. El primer, farcit amb elements provinents de la il·lustració, perviu al PSOE i la seva màxima expressió han estat sempre Felipe González i Alfonso Guerra. Per altra part, el nacionalcatolicisme és l’ideari de VOX i és la fusió del catolicisme amb la idea de nació moderna reconstruint la tradició catòlica espanyola a partir dels seus components menys medievals: la inquisició, l’evangelització d’Amèrica, els Reis Catòlics, el barroc… i fent de la història de Castella l’eix central d’Espanya. Un discurs històric que comença a elaborar-se durant la Restauració canovista per esdevenir la història oficial franquista per la compatibilitat, precisament, que permetia amb el falangisme.
De la tensió entre aquests tres corrents, el tradicionalisme catòlic configurà una situació de diglòssia folklòrica: la tolerància de les llengües vernacles a espais de sociabilitat relacionats amb la religiositat. La llengua materna sols podia ser expressió de la tradició catòlica i quedà reduïda al folklore. Una situació molts cops criticada i menyspreada com símbol de decadència, sense entendre l’element d’irreductible resistència, d’inconformisme davant la inevitable modernitat, que comportava. Eren manifestacions populars que resistien la força d’un Estat totalitari aixoplugades a les institucions catòliques locals dissidents del nacionalcatolicisme de la Conferència Episcopal Espanyola.
En aquest substrat s’originen els votants del PP bilingües que han acceptat i normalitzat la diglòssia folklòrica. Per a ells, la llengua materna correspon a un espai privat i sempre té un valor simbòlic, no és un instrument útil ni modern, perquè la seva cultura política rebutjava l’utilitarisme i la modernitat. Per aquesta raó, no els preocupa que el castellà sigui l’idioma del sistema sanitari o l’administració, perquè aquests espais públics són conseqüència dels processos de modernització. Tot i això, davant de la defensa pública de l’extermini de la seva llengua materna, poden reaccionar negativament i encabotar-se en el seu ús com un element identitari. És un rebuig que no s’articula en els paràmetres del sentiment nacional, sinó de la cultura política catòlica reactiva a la modernització uniformadora.
La secularització i la modernització suposen en aquests segments de la població la inevitable substitució lingüística, perquè no tenen força ni consciència per detenir uns processos socials i econòmics irresistibles. Els fills acaben perdent la llengua i les expressions de la seva identitat tradicional arrelada a un lloc i un poble; però la inevitabilitat del procés, com la mateixa modernitat, no significa que aquest sigui un objectiu desitjable ni cap a on s’han de dirigir les energies polítiques. Els conservadors no voten el PP per modernitzar o uniformar els seus pobles, sinó per mantenir les seves identitats i tradicions. Sense adonar-se’n, Feijóo s’ha situat al cor del dilema que travessa el conservadorisme catòlic espanyol des de les revolucions liberals: fer compatible la tradició amb la modernitat.
Precisament, el gran error de càlcul és no saber que els parlaments són una institució entre la tradició i la modernitat. Malgrat que són la seu de la sobirania nacional i representen la seva voluntat general, els seus orígens es troben al pactisme medieval i són un escenari per representar la litúrgia del poder. El votant diglòssic popular pot combregar amb la supressió dels requisits lingüístics per a ser metge, però sent que la seva llengua materna, la seva identitat històrica, s’ha de representar a les Corts, perquè les Corts també són símbol dels regnes i els seus drets històrics. En aquesta cultura política catòlica d’on beu el PP, no es poden acceptar discursos nacionalistes espanyols partidaris de l’extermini de les tradicions. La defensa de la uniformització cultural per generar un mínim comú de ciutadania és un discurs jacobí que pot fer el PSOE, però és incompatible amb l’esperit d’un partit conservador com el PP.
