No és cap novetat si dic que per l’independentisme institucional, és a dir, l’independentisme no independentista, el 2017 no va existir. La seva amnèsia de tant en tant s’interromp amb flaixos, sobre tot quan el seu vehicle es queda sense gasolina (especialment en temporada electoral, en què hi ha moltes pujades que la gasten de seguida); és aleshores quan els sentim parlar alguna vegada del mandat de l’1 d’octubre (sic), de la declaració d’independència, de la presó, etc.
Per qui sí que va existir, paradoxalment, és per l’ONU. El Comitè de Drets Humans de l’ONU, finançat especialment per la Comissió Europea i altres organismes d’on països com Alemanya en són principals aportadors, al contrari del que diuen quatre periodistes i polítics passats de voltes, ha dictaminat que el 2017 efectivament hi va haver una declaració d’independència. I ja abans, el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, en la seva sentència sobre la immunitat d’Oriol Junqueras, va reconèixer que va existir un referèndum. No un referèndum “il·legal”, no un “presumpte” referèndum, no un referèndum “no vinculant” o “no homologable”, no. Un referèndum d’autodeterminació. I ara, l’ONU certifica el resultat d’aquest referèndum reconeixent que va existir una declaració d’independència i que, fins i tot després d’aquesta, es van vulnerar els drets dels diputats en ser suspesos abans d’existir condemna.
Però és clar, com que els masovers de la colònia, Esquerra i Junts (i la CUP per omissió, com acostuma), només tenen vocació de reformar Espanya i com que això és impossible, viure’n tot el temps possible, s’han dedicat a fer el millor que saben fer: pervertir tota victòria real de l’independentisme per convertir-la en un “meme” al servei de la política autonòmica. Això ha fet Junts, per exemple, fent servir aquesta resolució d’aquest comitè per atiar el foc del cas Borràs. Evidentment Esquerra i la CUP no han desaprofitat aquesta jugada del calamar per submergir-se dins de la seva tinta: evidentment la presidenta del Parlament ha eclipsat el debat que havia de ser sobre la legitimitat de la declaració d’independència i la idoneïtat per tirar-la endavant demà mateix.
Fins i tot una de les responsables d’aquesta victòria, l’especialista en Drets Humans Neus Torbisco-Casals, en comptes de posar en valor això darrer, es posa en evidència feta una fera a la xarxa quan algú qüestiona irònicament la utilitat d’un dictamen com el que es va fer públic una setmana en un context polític com el que ens trobem. Al més pur estil Consell per Disneylàndia (anomenat oficialment Consell per la República), del qual n’és integrant, es va limitar a enaltir la vessant “moral” del document, com si la història no estigués farcida de causes morals que han acabat als cementiris, i evidentment (el millor que saben fer els altaveus de la classe política nostrada), fer atacs personals sense arguments contra qui s’atreveix a qüestionar-la, com es pot veure en aquest fil.
Tot plegat, a les portes d’una manifestació de la Diada que els partits, com sempre, estan utilitzant a voluntat: per una banda, Esquerra pretén desmobilitzar la gent tant com sigui possible per justificar la seva reculada: amb un 11 de setembre desinflat, poden argumentar tranquil·lament el que encara avui Pere Aragonès i Oriol Junqueras sostenen, que l’independentisme, guanyador d’un referèndum, guanyador per vots i escons a les eleccions de 2021, encara no té suport suficient (a manca d’un valor objectiu com la meitat més 1, el termòmetre del suport el deuen tenir ells amagat -no farem acudits-). Junts per Catalunya pretén atribuir-se el suport a la manifestació (que suposadament es convoca contra els partits independentistes) per erigir-se en guardians de les essències. L’independentisme no hi guanya absolutament res perquè el focus de la manifestació no és, ni molt menys, la independència ni com fer-la amb la legitimitat d’un referèndum, de l’ONU, del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea i de la immunitat dels eurodiputats i el president Puigdemont, que sap que si tornés tindria milers de persones evitant que se l’empresonés si realment vingués a declarar la independència.
L’independentisme hi guanya si la declaració d’independència torna al centre del debat. Si el conflicte torna al centre del debat. Si els diputats al Congrés, com he dit més d’una vegada, fossin retirats per la força del faristol tots els dies per negar-se a canviar la seva llengua. Si es retiressin totes les acusacions contra manifestacions independentistes, i no es fes cas per cas, com deia fa poc Pere Aragonès. Si es fes una campanya històrica de consum estratègic des de les institucions. I això és el que hem d’exigir a qualsevol alternativa que sorgeixi.
23
20
