Com si algú n’hagués fet profecia, sembla que no serem conscients de la importància decisiva de la mobilització ciutadana en el procés d’independència fins que s’haurà esvaït de forma irreversible. Potser fins i tot aquells que han menystingut i ridiculitzat les manifestacions de milions sense “ni un paper a terra” hauran d’acabar reconeixent que no hauriem fet res del que hem com a país sense aqueixes manifestacions.
El president de la Generalitat post-autonòmica no només ha dit que enguany no anirà a la manifestació de la Diada. Això no seria cap novetat perquè Artur Mas no hi anava. Però ell convidava a la gent a anar-hi. En canvi, Pere Aragonès ha donat un important cop de puny damunt la taula. Ha dit sense embuts que no hi anirà i ha convidat els seus a no anar-hi. És més, ha plantejat un repte al moviment independentista: o estàs amb mi o estàs amb els manifestants de l’11S.
Però anem a palms: sense les manifestacions massives que varen començar just fa deu anys, no hauríem aconseguit res. I si aquestes manifestacions no haguessin estat cíviques i festives no haurien estat tan massives. Això no treu que ara, o en d’altres moments, no siguin útils i necessàries manifestacions d’altres tipus. La realitat, en tot cas, és que sense treure milions de persones al carrer cada 11-S no hi hauria hagut procés d’independència. Tothom coneix el paper històric de la Via Bàltica, no? Doncs la Via Catalana juga el mateix paper.
La mobilització massiva de la ciutadania va empènyer els partits polítics a fer coses que no tenien cap interès en fer. Com per exemple, unes eleccions plebiscitàries o un referèndum vinculant. La mobilització de la societat civil va fer impossible, per exemple, que la independència fos una moneda de canvi per a fer pactes d’elits. Va fer impossible les reculades i frenades que tots els partits haurien volgut fer en algun moment. Va fer impossible la supervivència dels polítics professionals que només eren independentistes un dia a l’any (la tarda de l’11S) i 15 dies cada quatre anys (durant la campanya electoral).
La mobilització massiva de la ciutadania ha ocupat tots els espais polítics del país. Durant tots aquests anys ha estat impossible fer política a Catalunya sense parlar de la independència. A favor o en contra. Aquí i a la Xina Popular, no pots treure més d’un 20% de la població al carrer i que no sigui el tema de conversa a tots els mitjans, a tots els dinars familiars, i a totes les sessions del Parlament. TV3 no podia triar entre fer programes de política o fer-ne d’entreteniment. Havia de desplegar totes les seues unitats als carrers per seguir la manifestació.
I la mobilització va portar a votar centenars de milers de persones que no hi haurien anat mai. Tant a les eleccions com, sobretot, al referèndum de l’1O. Fins l’any 2010, a les eleccions al Parlament amb més participació de la història hi havien votat uns 3,3 milions de persones. En canvi, a les eleccions del 2017, ho varen fer uns 4,4 milions. Concretament, a les eleccions del 2012 va anar a votar 515 mil catalans més que a les eleccions anteriors, a les del 2015 varen ser 460 mil i a les de 2017, finalment, l’increment va ser de 260 mil.
El fet que 1,5 milions de votants es quedessin a casa a les eleccions del 14F de l’any passat té molt a veure amb la pandèmia, que a la vegada té molt a veure amb el fet que la mobilització independentista hagi baixat dràsticament. En aquest sentit, cal recordar que el tsunami de protestes que va viure el país just després de les sentències va ser setmanes abans del primer confinament. Dit d’una altra manera, la gran abstenció del 2021 té molt a veure amb els dos factors, la pandèmia i la desmobilització independentista, que a la vegada també estan estretament vinculats.
Així, doncs, enguany tenim la primera Diada en què podrem mesurar el grau de (des)mobilització independentista. Que els partits s’atreveixin a tornar als temps de les reculades i els pactes d’elits, que els mitjans prioritzin l’entreteniment en comptes de la política, i que l’abstenció augmenti de forma galopant, són sens dubte els efectes de la desmobilització dels últims anys. El que cal aclarir ara és fins a quin punt ha estat un fenòmen conjuntural o si es pot certificar el final del procés d’independència.
Desenganyem-nos, la decisió del president que vol liderar el post-procés de no assistir a la manifestació de l’11S no és un acte de covardia. No es deu al fet que tengui por que la gent el xiuli. Si la gent pensa que mereix ser xiulat ho pot ser a cada racó del país que visiti i no podrà evitar-ho. Aragonès i ERC han pres una decisió estratègica de gran transcendència, amb la intenció poc dissimulada d’empènyer tanta gent puguin a quedar-se a casa.
Si la gent deixa de sortir al carrer i la manifestació de la Diada és un fracàs, com pretén el president de la Generalitat, potser tothom entendrà finalment de què serveix sortir al carrer. Les grans manifestacions han portat aquest país a declarar la independència i ara l’haurien d’empènyer a fer-la efectiva. Per això, els que ara no estan per la feina volen que no n’hi hagi més de gran manifestacions, que tot torni a ser com abans.
El retorn a l’autonomisme es completa desmobilitzant la gent. Ho permetrem?
32 
12 
