Serà aquest dilluns? Més endavant? És arriscadíssim fer pronòstics sense fer el ridícul. En qualsevol cas, Pedro Sánchez ha enfilat la recta final. No és possible dimitir una mica o una estona. I quan dius «em pensaré si dimiteixo», ja estàs començant a plegar, encara que sigui per fascicles. Immediatament després s’obre el joc, entre els teus i els altres. En política, els buits no existeixen, s’omplen en cinc minuts, perquè sempre hi ha taurons que aspiren a la teva cadira. Per a bé i per a mal.
Sánchez s’ha humanitzat, amb el seu gest romàntic. Ja li convenia ser una mica menys robòtic i perfecte. Ull, però: en la seva carta no hi havia cap rastre de feblesa. Era més aviat la carta de preavís, pretesament de l’heroi que es dirigeix cap al seu sacrifici, decidit a destruir en la mateixa jugada tots els seus enemics i a preservar el seu llegat. Sona poètic, però és pura política. I valentia, de la de veritat.
Tot plegat serà al final una tàctica per agafar embranzida? Per sacsejar el mapa electoral? Una recàrrega brutal, inesperada, d’energia? Intueixo que és el principi del final, però amb un guió escrit pel mateix Sánchez fins al darrer detall.
Jo recordaria, per exemple, la dimissió de Felipe González al capdavant del PSOE, l’any 1979, quan no va aconseguir al primer intent que el seu partit abandonés el marxisme i retallés l’autonomia de les federacions regionals, detall no gens menor, que en general s’oblida. Se’n va anar i va tornar quatre mesos després, amb una victòria aclaparadora.
Segur que Sánchez té la història del seu partit al cap, més encara després de l’èpica aventura al volant del Peugeot, quan el van fer fora sense manies… clar que portava ja al maleter el Koldo, l’Ávalos i ben aviat el geni de l’Iván Redondo, que després va decapitar també sense manies, un error brutal que encara està pagant.
Ara ens encaminem cap als misteris d’una jugada complexa, de mirada llarga, de canvi d’escenari polític, intel·ligentment embolcallada entre l’amor conjugal i el fàstic cap a la resurrecció del franquisme, obviant que és el mateix PSOE qui l’ha fet possible des del 1982, no plantant cara quan tocava i jugant a jocs molt perillosos. El marc del relat és la brutal cacera policial i judicial contra Puigdemont o Mònica Oltra, i molts altres, que ha estat el pròleg de la matança més desitjada, la de Sánchez.
Però hi ha també un segon marc: la insensibilitat i indiferència més absolutes de l’esquerra espanyola (i gran part de la catalana) envers la persecució i la demonització de l’independentisme català. Ara en paguen el preu. I només és el principi. Els sortirà caríssim.
Què vindrà ara? Una voladura controlada, ja veurem de què i fins a on. Ona onada de simpatia… i de vots. Un revulsiu contundent. Una reivindicació, justa, de Zapatero, l’Obama castellà, que podria tenir molt futur al davant… I la via de sortida, immediata o retardada, d’un Sánchez que s’escaparà aviat de l’olla de pressió madrilenya i del frenesí conspiratiu de la ultradreta que controla l’Estat castellà i els mitjans de comunicació, amb la complicitat d’un monarca sense futur.
Pel que fa al 12-M, la campanya de les eleccions catalanes està espanyolitzada des del primer dia: això ja no tenia remei, diguin el que diguin. Una campanya que s’ha «puigdemontitzat» i ara s’ha «pedrosanchesitzat». Una campanya plena de sorpreses i ensurts, en la qual les coses estan girant molt, molt de pressa: pur vertigen, quasi pànic, per als genis que es pensaven que ho tenien tot controlat.
Jo només veig un altre líder polític amb la mateixa capacitat de resistència que Sánchez, amb els mateixos pebrots i també amb una muntanya de defectes i traïcions, Carles Puigdemont. Vides paral·leles, enemics fraternals, que no s’acabaran de trobar mai, però que tenen punts en comú. I una diferència insalvable: tots dos estan al servei de pàtries diferents i són conscients que estan en guerra, encara que a vegades es puguin necessitar l’un a l’altre.
I ara preparem-nos per llegir a fons les intencions de Pedro Sánchez en el seu «gran dilluns», més enllà dels jocs de mans i les sorpreses… Això promet.
