Ara que acaba l’any i és època de fer repàs, d’una banda, i de marcar objectius, de l’altra, aniria bé que penséssim què ha aconseguit Catalunya el 2021 i què està en disposició d’aconseguir el 2022. Tant la revisió com la projecció són francament depriments. Els partits del Govern ni han fet res que ens acosti a la independència ni tenen previst fer-hi res. La política del Parlament és de pin i pon i tenim les institucions segrestades per les pors petites i avaricioses dels qui les dirigeixen. Mentrestant, mentre el país s’empetiteix pel desànim i la impotència, els polítics sí que van aconseguint cosetes per a ells, a costa del futur de Catalunya. Esquerra i Junts conserven la teranyina de sous que tant ansiegen i enguany, després d’anys de renúncies i humiliacions, han aconseguit la gràcia de l’indult dels amos. I mira, doncs anar fent.
Pel que fa a la gent, sembla com si els catalans només tinguessin força per aguantar, per aguantar prou com per poder passar la patata calenta de la independència a les generacions futures. Això té un problema bàsic: que cada cop som menys. La llengua és el millor indicador de l’estat del país. Fins fa més d’un segle, l’única llengua d’ús social era el català, mentre que ara el parla habitualment poc més d’una tercera part de la població. Cada cop som menys i, a més, no estem trobant la manera de revertir aquesta tendència i recuperar terreny. Per tant, el temps ens va en contra i en realitat no hi ha un moment millor per fer la independència que ara mateix, mai sortirà tan barat i cada cop ens sortirà més car. Espanya no canviarà, per tant hem de canviar nosaltres, i no hi ha res que pugui fer-se d’aquí a uns anys que no pugui fer-se el 2022. Si seguim merament aguantant, si seguim fent passar els dies per empènyer els anys, farem tard.
