1.- És imprescindible defensar la privacitat com un espai de llibertat, com un espai personal inviolable. Si jutgem a la gent per les bromes que fa en una conversa amb un amic, quan trigarem a jutjar -i reprimir- qualsevol idea o pensament -de la mena que sigui- que ens vingui al cap a nosaltres o a un altre? Vist com van les coses, sort que això de moment no és tècnicament possible…
2.- Estic d’acord amb aquells que s’han negat a jutjar Lluís Salvadó perquè creuen que, en tractar-se d’una conversa privada, no ho han de fer.
3.- A la gent se l’ha de jutjar pel que fa, no per les conyes privades -de mal gust o no- que la policia ha gravat i algú ha filtrat -cometent un delicte- als mitjans de comunicació.
4.- És donar sentit i alimentar la ‘guerra bruta’ de l’Estat arremetre contra Lluís Salvadó pel contingut de la conversa que té amb un amic. Els qui van dissenyar l’operació confiaven tant en el parany que no es van molestar a dissimular i van fer pública la gravació l’endemà de les manifestacions feministes del 8 d’octubre.
5.- Segur que una broma privada expressa el que ‘veritablement’ creu una persona sobre un alguna cosa o algú? Quan es fa broma el que es busca és fer broma, es busca el riure o el somriure, la complicitat, no expressar el que profundament, en consciència, un pensa sobre alguna cosa o algú.
6.- Explicar un acudit a un amic sobre francesos, ens converteix en anti-francesos? Rotundament, no. Si jo, que sóc calb, faig conya sobre els calbs, esdevinc un menyspreable enemic dels calbs?
7.- Posats a escandalitzar-se, no entenc que ningú no hagi parat esment també en la forma -com si fos una rifa- amb què -igualment en broma- es parla de donar una responsabilitat tan seriosa com és la de ser el titular d’una conselleria.
8.- Escoltar les converses privades dels ciutadans (si fos possible, també els pensaments) és una característica definidora del totalitarisme. El totalitarisme persegueix també la ironia, la broma i l’humor.
9.- Que els mitjans difonguin converses privades com la que ens ocupa no té a veure amb el periodisme, sinó amb la ‘guerra bruta’ i la manca de deontologia: no hi ha res en la conversa que justifica violar la privacitat d’algú, no hi ha un interès públic que ho justifiqui.
10.- Una repte important, en les persones, els col·lectius i les societats, hauria de ser evitar les actituds inquisitorials, per molt justa que sigui la nostra causa (per a mi, la igualtat d’oportunitats entre gèneres i colors de pell ho són indubtablement). I no caure per l’espiral del linxament.
