El president de l’Assemblea Nacional Catalana, Josep Vila, ha donat per acomiadat el dol pel fracàs del Procés. Encara només en part. Perquè Vila ha anunciat un moviment de tropes independentistes en els pròxims mesos que hauria de desembocar en una gran manifestació que commemorarà els deu anys del referèndum –guanyat– per la independència. A un any vista, doncs.
El moviment –el moviment independentista– ha d’agrair que un dels seus actius encara rampants haja decidit acabar de manera explícita amb la pena i l’estupefacció, i reprendre l’acció de nou. Encara que, com diuen les velles dites, els camins de l’infern estan empedrats de bones intencions. En primer lloc, perquè la gran virtut necessària de la pretensió és justament que l’intent es faça des de la confluència de tots els elements que l’impulsen. I el gran llençol que va perdre l’independentisme català en el fiasco del 2017 és justament la unitat. Una unitat molt forçada, falsa fins i tot, però efectiva finalment en cada pas d’aquella temptativa.
Les intencions i l’anunci de Josep Vila van coincidir en el moment amb el discurs del president d’Òmnium, Xavier Antich, i el cant del vell cigne Jordi Pujol. Antich va centrar el discurs de la Diada en la crítica contundent a l’exclusió que propicia l’extrema dreta, on va situar, de manera explícita, Aliança Catalana. Pujol va amollar un darrer cant a l’optimisme en la remuntada: “Jo m’apago, però vosaltres sou gent vital, amb esperança i un futur col·lectiu”. I va ajuntar-se amb les intencions en la divisa d’Antich: “La Diada és la festa de tots els que viuen i treballen a Catalunya i volen ser catalans”. L’expresident esmena, d’aquesta manera –i de manera necessària– la vella consigna de Rafael Campalans dels anys 30 i del PSUC durant el tardofranquisme. No n’hi ha prou només amb el fet de viure i treballar a Catalunya. I retrau de retop les exclusions d’Aliança Catalana.
Aquesta darrera Diada ha tornat a demostrar una vegada més que l’independentisme, que es remou encara en el fang de la derrota, és capaç de traure la gent al carrer, malgrat tots els malgrats. L’independentisme, per a ira i ràbia dels qui n’han cantat les absoltes durant quinze anys, és encara la força social més mobilitzadora del país, la que concita més esperança entre totes les desesperances. I la que trau al carrer des de la gent més gran, que ara n’és un dels principals motors, fins a la més jove, per a sorpresa dels detractors permanents de la joventut.
Però qualsevol intent seriós, que no vulga empedrar camins cap a llocs novament infames, s’ha de fer des la pretensió unitària total. I aquesta tara que l’independentisme pateix de manera crònica ara s’ha fet més letal. D’un costat, hi ha les reticències, mútues i terribles, de Junts, Esquerra i CUP, que no han estat capaços ni de mantenir el consens que va portar Lluc Salellas a l’alcaldia de Girona. De l’altra, mentre aquestes tres forces recruen les enemistats habituals i Esquerra ha tornat a establir “l’eix ideològic” com l’única referència vàlida per als seus acords, la irrupció d’Aliança Catalana ho envesca tot encara més.
L’efectivitat i el poder real de l’independentisme no es llueixen només pels carrers, que encara són dels jutges, sinó també en la intenció de vot. Les darreres enquestes expliciten que la majoria parlamentària de la pretensió no s’ha apagat. És a dir, que, sumant de nou els diputats de totes les opcions que diuen representar-la, seria possible un nou govern irredempt de nou. Un govern que aquesta vegada hauria de fer creïble el crit de Xavier Antich en la Diada: “Ho tornarem a fer, però ho farem millor”.
Els votants de l’independentisme li perdonen els pecats del passat recent perquè no hi ha alternativa. Perquè l’alternativa és un govern gris que no pot complir les promeses que va amollar el seu president en la investidura, més enllà de les pròpies capacitats, per insolvència financera. I així ho demostra el cruiximent d’ossos de l’educació, la sanitat, la pagesia, les infraestructures i de tot el que requeresca inversió pública.
Constatada l’efectivitat del moviment –de l’intent secessionista renovat–, cal remarcar-ne també el principal defecte. Tot això, sense unitat no és res. O és poca cosa. Perquè els grans canvis, per molt que es pasten i s’articulen des de baix, també s’han de practicar des de dalt. Per molt que hi haja baix, sense dalt no hi haurà independència. I el dalt ha de ser unitari. Si no, tot fum de botges o bufa d’ànec.
La pretensió de Josep Vila s’estampa amb les hostilitats mútues i cròniques –que van quedar tan amargament clares durant el Procés– i amb el clam de Xavier Antich, d’acceptació unànime entre els presents i tots els altres partits: “L’extrema dreta delenda est”. Cató el Censor, pare de la sentència, es referia a Cartago, que havia de ser destruïda. Aliança és ara el Cartago d’una part de l’independentisme, que la rebutja de manera taxativa.
Jordi Pujol acaba de recordar qui és català. I qui és independentista? Independentista és aquell que odia els altres independentistes?
