Aquesta setmana el parlament de Catalunya, finalment, ha decretat la defunció de la immersió lingüística a l’escola. Com explicàvem a l’anterior article, és el primer pas per a una voladura controlada del que anomenàrem diglòssia defensiva. Evidentment, el següent objectiu és eliminar qualsevol requisit lingüístic o possibilitat de mèrit preferent en els concursos públics de totes les administracions públiques que tinguin el català com llengua cooficial. Molts es pensen que la jurisprudència és sòlida i no serà possible, però aviat veurem una allau d’impugnacions a concursos públics per discriminació en els barems per exigir un títol de català. Tard o d’hora, un d’aquests litigis arribarà al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i aquest resoldrà, per raó de la unitat del mercat o la igualtat de tots els espanyols, que el 50% de totes les places públiques oferides per la Generalitat catalana no poden tindre requisits lingüístics per evitar un tracte de favor o preferencial als catalanoparlants, una sentència que posteriorment serà imitada per la resta de tribunals superiors de justícia espanyols.
Serà la victòria definitiva per soterrar per sempre la diglòssia defensiva que havíem articulat. Gràcies a les institucions públiques i la protecció conferida per les polítiques que desplegaven, hi havia molts espais a la societat catalana on la llengua pròpia hi era protegida i els seus parlants podien gaudir d’un reconeixement oficial que en facilitava l’ús. La distribució d’aquests espais era asimètrica i no hi havia una igualtat plena, situació impossible d’aconseguir per paradoxal, però era una gran conquesta perquè servia per detenir el procés de substitució lingüística. Aquests punts d’ancoratge donaven valor i utilitat els esforços individuals, eren refugis per exercir la llengua sense lluita i conflicte constant. Com tot refugi, mentre hi és, no t’adones de la feina que t’estalvia, però un cop el perds, la seva absència pesa molt.
Encara més, a Catalunya la diglòssia defensiva s’havia arrelat fins al punt de passar a ser expansiva: el català guanyava parlants i la seva autoritat institucionalitzada i reconeguda a l’àmbit autonòmic gràcies al consens construït sobre la llengua, feia que la gran majoria de la comunitat castellanoparlant a Catalunya fora, com a mínim, neutral i indiferent cap a la llengua, mentre que una altra part l’aprenia i la feia seva. El desmuntatge de la diglòssia defensiva és fonamental per llevar-li aquesta protecció i animar a la població castellanoparlant a sostenir una actitud combativa contra la llengua. Si no té defenses de cap mena, és més fàcil la marginació i l’agressió com bé sabem els valencians.
El valor social que els poders públics confereixen a una llengua mitjançant el seu reconeixement no és un tema menor o anecdòtic. És el mecanisme més efectiu per fer que els parlants d’una llengua minoritzada li donen importància. Al País Valencià, des de fa uns vint anys s’ha donat el fenomen de molts joves valencianoparlants que s’incorporen a les borses de treball de la Generalitat catalana per cobrir substitucions al sistema educatiu. La majoria d’ells no té una especial sensibilitat respecte de la llengua i la seva escolarització en valencià tampoc no ha estat completa en cap tram del sistema educatiu per falta de places a la línia, si bé a la universitat poden prendre classes en la seva llengua amb més facilitat i tenen accés a un registre acadèmic una mica allunyat del parlar de les seves poblacions d’origen. Aquesta generació de joves, per primer cop, ha vist com les seves oportunitats laborals s’ampliaven per saber català. Un tret que, tradicionalment, al País Valencià s’associava a pertànyer a les classes populars i no urbanites, de cop i volta els ha permès obtenir amb més facilitat un títol d’idiomes que els seus companys castellanoparlants tenien moltes més dificultats per aconseguir.
En molts casos, no hi ha una identitat nacional o sensibilitat per la llengua especialment desenvolupada. Molts d’ells podien haver-se deixat portar per la substitució lingüística perquè tots els incentius apuntaven cap aquesta direcció: era el més fàcil, còmode i rendible, però per primera vegada per a ells ser valencianoparlant era un avantatge i no un inconvenient. A més, una vegada instal·lats a Catalunya, tingueren com a destí municipis de majoria catalanoparlants i descobriren un nou fenomen: viure cada dia parlant la seva llengua materna a tots els espais i àmbits de la societat. Si al País Valencià, parlar valencià inevitablement portava a molts a un popurri replet de castellanismes i encreuament constant de les dues llengües per adaptar-se a l’interlocutor, a Catalunya exercitaven la llengua materna com no havien tingut ocasió de fer-ho a casa. Després d’aquestes experiències, la relació amb la llengua materna s’havia enfortit i desacomplexat, malgrat que el despertar d’una consciència nacional no es produïa amb la facilitat que pensadors com Joan Fuster pressuposaven que passaria en descobrir la seva singularitat cultural.
Per altra part, els requisits lingüístics també et permeten trobar-te defensors inesperats de la teva llengua per simple oportunisme. Quan Rita Barberà, la incommensurable batlessa de València, feu aquella broma del caloret, haig de confessar que no em vaig sentir ofès o molest. Per a mi, els seus menyspreus a la meva llengua eren la normalitat de la meva vida i no tenien res d’especial aquell cop. Tanmateix, un conegut castellanoparlant es va molestar moltíssim i li semblà una falta d’educació intolerable. Es donava el cas que havia aprovat unes oposicions i comptava amb el títol de Superior emès per la Junta Qualificadora, la principal agència certificadora dels nivells de valencià a la Generalitat valenciana. No es pot dir que fora un parlant passiu de la llengua, perquè sols la parlava a les molt improbables situacions on un ciutadà s’adrecés a ell en català treballant a l’administració, però era una persona intel·ligent i competent.
De fet, era un poliglot amb molts altres títols i certificats d’idiomes que, d’una forma estratègica, havia comprès que aprovar un examen d’una llengua com el català era una forma molt fàcil de tindre més mèrits. La seva falta d’animadversió contra la llengua i la seva intel·ligència eren un avantatge competitiu davant dels altres candidats castellanoparlants que s’obstinaven a viure en el monolingüisme i no fer cap esforç per aprendre. Com és lògic, ell entenia que els comentaris de Rita Barberà pretenien desvaloritzar un dels mèrits que li havien permès guanyar la plaça a la funció pública i pensava defensar el sistema que l’havia beneficiat. No hi havia romanticisme ni èpica, sols interès personal, però l’interès personal és el fonament de qualsevol relació contractual i els contractes mouen el món.
Per tot açò, els requisits lingüístics són l’actual objectiu a batre. Mentre aquest sistema es mantingui, els promotors de l’odi són els principals perjudicats per la seva apologia de la ignorància. Per tant, per poder estendre amb més facilitat l’odi, l’eliminació dels requisits lingüístics en les oposicions per a la funció pública és del tot necessària, perquè els incentius per col·laborar en l’aprenentatge i ús del català, ara per ara, encara són més forts que dedicar-se a la seva destrucció. Es tracta de capgirar aquesta balança d’incentius per tallar la fase expansiva dels darrers anys i destruir els refugis institucionals que afavorien l’ús de la llengua. Volen un conflicte lingüístic permanent per reagrupar i cohesionar els castellanoparlants i impedir que facin el català part de la seva identitat, crear un sistema d’incentius que reconegui com líders del grup els més destructius i esgotar els adversaris fins que accepten la posició subordinada del català per estalviar-se desenes de maldecaps diaris.
3 
5 
