Dimecres, mentre preparava la bossa per sortir de casa cap a l’estació i agafar un dels dos Ave que agafo cada setmana, mentre la ràdio sonava al meu costat, i començaven a narrar la tragèdia que ha acabat amb tantes i tantes vides novament, vaig pensar “no m’estranya”.
També vaig sentir por, i ràbia, i incertesa: de fet, no sabia si aturar la maleta i decidir no viatjar. De cop i volta la feina, que em fa feliç, deixava d’importar-me i em voltaven pel cap pensaments bàsics, fonamentals, com el del fet de poder respirar: “i si per anar a treballar amb l’AVE no torno?”
“No m’estranya”, vaig pensar, perquè en els darrers mesos he tingut massa la impressió que, si els trens arriben a l’estació sense accidents, és per casualitat.
Fa temps que vaig i vinc, i potser en els darrers sis mesos han estat dos, només, els trens que han sortit i han arribat puntuals. Fa mesos, doncs, que la meva vida (i la de centenars de persones per tot el territori estatal) és implanificable. Mesos, també, que no puc organitzar quan surto, quan arribo, quines reunions puc preveure, i quines tasques podré fer guiant-me pels horaris “oficials”. He de pensar, sempre, que no es compliran i he de sortir, sempre, molt abans i saber que arribaré, també, molt després.
La raó és que sí: que quasi sempre els trens surten després de l’hora “per motius aliens a la companyia”, i quasi sempre els trens s’aturen en algun lloc de les vies sense que sapiguem durant quant de temps serà que quedem allà.
Acumulo ràbia perquè abans de la tragèdia del mes de gener els trens d’alta velocitat costaven almenys un 40% menys i trigaven, també, sense comptar els retards de rigor, un 30 o 40% menys del temps que triguen ara.
Reconeguem-ho, doncs: ara per ara, i des de fa mesos, a Espanya no hi ha “tren d’alta velocitat”. Potser és un híbrid, potser hi ha algun altre nom, per dir què hi ha, però AVE no és.
“No m’estranya”, vaig pensar dimecres escoltant la ràdio i mirant-me la maleta, perquè cada cop que ens hem aturat a les vies, en cada trajecte, el primer que he pensat ha estat “i… si ningú no diu per què ens aturem, ni quant de temps!, i sempre és “per motius aliens a la companyia”… quina previsió deu haver-hi que no hi hagi un altre tren que no sap que som aquí?
Cap al mes de març, de tant que s’aturen els trens a les vies, Iryo, per exemple, ja tenia establert un protocol pel qual “en los primeros quince minutos no se avisa de nada. Al cabo de este tiempo se puede comunicar algo por megafonía. A partir de media hora de estar detenidos en las vías, se pasa por los vagones para ver si alguien necesita algo”. És a dir, que en un parell de mesos ja havia quedat totalment normalitzat que l’itinerari fos interromput, que no hi hagués informació del per què, i que ningú no pogués preguntar ni demanar res.
No ens oblidem, a més, que des de la tragèdia del gener, totes les companyies van comunicar un increment del temps dels trajectes, i la impossibilitat de reclamar res si no es tractava, mínim, d’un retard superior a una hora després del nou temps de durada.
Reconeguem-ho, no?: tot això, d’AVE, no té res.
Jo, i més literal impossible, si fos govern de l’estat espanyol, aturaria màquines. Una cosa així com… “Señores, señoras, tenemos la obligación de reconocer que en España ya no contamos con el Servicio de trenes de alta velocidad… debemos reinventarnos”
I almenys, així, la ciutadania podríem decidir què fer (donant per descomptat, és clar, que els avions, els autobusos, els BlaBlaCar i tota la resta de possibilitats s’encaririen llavors manera exponencial, òbviament, que això ja ho hem incorporat amb pacient resignació, també!).
Sí, perquè ara per ara, comprem a preus exagerats un servei que no existeix, invertim un temps a fer-lo servir que és del tot desproporcionat, i a més, abans de cada trajecte, pensem que, potser, aquest cop som nosaltres, que no tornarem a casa.
Escric això des d’un Ave. Compto el temps que ja ha passat sense que el tren hagi tingut cap accident, i vaig repartint “t’estimo molt” per whatsapp a la família i a les amigues perquè sí… viatjo amb por.
Serà que ara, arran de les noves desenes i desenes de morts, algú dels qui prenen decisions aturarà la màquina i pensarà humanament?
