La deportació de Mohamed Saïd Badaoui ha provocat cert rebombori a Catalunya, malgrat que no ha rebut cap atenció a la resta de l’estat espanyol. Si bé els partits independentistes, públicament, han condemnat l’expulsió, molts catalans han celebrat la mesura amb una alegria més o menys ostentosa. Només hi ha dues raons que puguin explicar la satisfacció mostrada amb les mesures repressives preses per la Policia Nacional en aquest cas: la convicció que és necessari deportar immigrants per raó de la seva religió o el sentiment de plaer que dona veure un col·laborador dels traïdors d’ERC fora del país.
En el primer cas, ens trobem davant un pensament xenòfob que, cada cop més, s’expressa desacomplexadament dintre d’un catalanisme que sempre s’havia imaginat obert i integrador cap als immigrants, en contraposició a un nacionalisme espanyol de caràcter més essencialista. En el segon, podem veure com la descomposició del bloc independentista continua el seu curs cap a l’autodestrucció mútua assegurada i qualsevol desgràcia comuna és rebuda amb aplaudiments sempre que faci més mal al rival. És una cursa suïcida on tots acabaran malparats, però d’on no pensen sortir els independentistes, perquè, en veritat, no sabrien on anar.
Tanmateix, com a molts encara els fa vergonya confessar obertament la seva xenofòbia o reconèixer que prefereixen solidaritzar-se amb les accions de la Policia Nacional abans que expressar el seu suport a un simpatitzant dels botiflers, s’ha intentat introduir al debat públic justificacions de diversa mena com criticar la doble vara de mesurar per part d’ERC per no haver denunciat altres deportacions o explicar que el cas no tenia res d’excepcional, perquè només es feia complir una llei espanyola. Es tracta d’explicacions que poden convèncer els ignorants o servir de coartada als cínics i malvolents, però per aquells que coneixem la Llei d’Estrangeria i hem col·laborat durant anys amb ONG dedicades a aquestes qüestions, sabem que són mentida.
En primer lloc, la Llei d’Estrangeria és un típic cas de l’aplicació de sancions administratives amb efectes penals. El dret administratiu aplicat per l’Estat espanyol té uns trets molt singulars que el diferencien de la resta d’Europa, com la capacitat d’imposar sancions econòmiques tan elevades que, a la majoria de països del nostre entorn, correspon als jutges la seva imposició. De fet, com bé saben els independentistes, un òrgan administratiu com el Tribunal de Comptes ha pres mesures cautelars tan salvatges sobre destacades personalitats de l’independentisme que, de facto, decapità el moviment i el seu buit encara no s’ha cobert perquè molts temen córrer la mateixa sort.
La Llei d’Estrangeria, precisament, és l’expressió màxima d’aquesta pràctica hispànica de substituir el procés penal, amb totes les seves garanties, per processos secrets i inquisitorials dirigits per l’administració on no hi ha cap mena de jutge independent. A més, es permet l’internament de persones que no han comès cap delicte i la seva expulsió forçada del territori, mesures que impliquen una privació de llibertat que, teòricament, sols poden ser imposades pels tribunals penals mitjançant una sentència ferma després que l’acusat hagi disposat de tots els mitjans de defensa possibles a una audiència pública.
Aquesta severitat té com a principals destinataris els immigrants en situació irregular que, per haver entrat al país cometent una infracció administrativa, no poden recórrer a la via jurisdiccional per defensar els seus drets. Tanmateix, els immigrants amb permís de residència es troben protegits per la tutela judicial efectiva recollida a l’article 24 de la Constitució espanyola i no poden ser deportats com assenyala l’article 57.5 de la Llei d’estrangeria, a excepció que la infracció comesa sigui l’article 54.1, subapartat a), una excepció que no s’havia aplicat mai i que fa d’aquest cas un fet insòlit que hauria de merèixer l’atenció de tot el públic.
La infracció de recollida a l’article 54.1, subapartat a), no té cap relació amb el terrorisme, malgrat l’intent de molts mitjans de comunicació de justificar l’expulsió de Mohamed Saïd Badaoui per la seva suposada activitat salafista. Aquesta infracció està destinada per aquells que participen en activitats contràries a la seguretat nacional o que puguin perjudicar les relacions d’Espanya amb altres països. És a dir, és una excepció al nostre sistema de lleis per permetre la deportació d’espies, no de terroristes. Per aquesta raó, l’Audiència Nacional no ha tingut cap paper en tot el procés i les suposades proves de la Policia Nacional són secretes. S’ha aplicat un procediment excepcional i insòlit perquè l’Estat espanyol no considera a Mohamed Saïd Badaoui un terrorista, el considera un espia marroquí.
Molts dels independentistes que han frivolitzat amb aquesta vulneració de drets, en lloc de fer poti-potis discursius amb xenofòbia de baixa intensitat i feminisme, haurien de tindre una mica de pensament estratègic i entendre que s’està produïnt un gir en els mecanismes repressius utilitzats pels estats a Europa. Ens trobem a un moment on les lleis d’excepció aplicades contra el terrorisme donaran pas a unes noves lleis d’excepció per combatre l’espionatge i la interferència de potències estrangeres en els assumptes interns.
Aquest canvi està motivat per l’actual clima de confrontació bèl·lica contra Rússia, que justifica a la Unió Europea l’assetjament judicial de potencials aliats de Moscou, però també té una raó purament interna: els tipus penals del terrorisme exigeixen alguna mena de violència, malgrat que sigui en forma d’aldarulls més o menys organitzats. El caràcter no-violent de les protestes independentistes ha fet quasi del tot impossible la seva persecució sota els delictes de terrorisme i ha impedit l’extensió a altres països europeus de les mesures de caràcter excepcional per combatre’ls preses a Espanya.
L’espionatge, al contrari, no requereix l’exercici de violència o la seva apologia per perseguir-se, amb uns febles indicis de contactes amb agents estrangers és suficient. Com és evident, d’ara endavant els líders independentistes seran processats sota aquest tipus d’acusacions i Espanya espera que la majoria de països europeus seran més receptius a les seves demandes si es presenten com una lluita contra la interferència de potències estrangeres que pretenen desestabilitzar la Unió Europea. Per tot açò, veure independentistes alegrar-se per la deportació de Mohamed Saïd Badaoui no pot més que provocar indignació a qualsevol persona amb una mínima estima pel Dret i les seves garanties, a més de tristesa per veure com la força de l’acció col·lectiva ha derivat en una degradant confrontació interna. Un camp adobat per a l’oportunisme de capsigranys necessitats de fama que diran qualsevol bajanada per cridar l’atenció.
2 
