Com que als historiadors ens agraden les coincidències, de la setmana passa en destacaria algunes. La primera, la crisi de govern viscuda al Regne Unit quan els “mercats” van reaccionar de manera hostil amb la pretensió de l’acabada d’estrenar Liz Truss de ressuscitar el thatcherisme fiscal, fins al punt que li ha costat el seu cap. El segon, la manifestació a París de 140.000 persones contra les polítiques de restricció pressupostaria d’Emmanuel Macron, amb l’organització del representant de les esquerres clàssiques Jean-Luc Mélenchon, i una Marine Lepen refregant-se les mans. Una mobilització, d’altra banda, amb clara vocació d’esdevenir l’inici d’un cicle de vagues que, com la de les benzineres, podria afegir combustible a una França sobreescalfada. També hem vist com Itàlia està organitzant un govern amb una ultradreta que ja no se n’amaga ni busca guarniments retòrics de l’estil berlusconià. O una Alemanya que acota el cap davant les exigències nord-americanes d’adquirir gas liquat de les seves refineries a preu de Channel 5, mentre desapareix misteriosament de les notícies l’estrany atemptat contra el gasoducte Nord-Stream que ha tallat de soca-rel la major part del subministrament energètic rus. I, tanmateix, l’altra gran notícia ha estat el XX Congrés del Partit Comunista Xinès i la confirmació, per un quinquenni més, del seu dirigent Xi Jinping.
Tot esta relacionat. Mentre els governs occidentals, fruit de dècades de polítiques econòmiques suïcides, semblen esllanguir-se, la Xina ha anat fent-se amb el control de bona part de la geopolítica mundial de manera discreta. De manera tan silenciosa i discreta com la que ha permès fer-se amb el control de terres agrícoles, matèries primeres estratègiques, mercats en expansió, tecnologies sofisticades o suports diplomàtics entre els països del Tercer Món i Llatinoamèrica. En altres termes, que la Xina, sense que pràcticament ningú no s’hagi assabentat, ha anat recuperant el seu paper de superpotència ostentat en la major part de la seva mil·lenària historia. Ara bé, això no hauria estat possible sense aquesta mena de comunisme pragmàtic, gairebé confucià, aplicat des de l’època de Deng Xiaoping, a finals de la dècada de 1970. Quan parlem de comunisme no ens referim tant a les obres de Marx, Lenin o Mao com a la idea d’economia planificada, d’intervenció estatal, control econòmic, propietat compartida de les empreses –les joint venture que permet, a la pràctica, manar a les multinacionals– i altres moltes tècniques que no són tan diferents del que Nikolai Bukharin i altres teòrics del comunisme soviètic van tractar de practicar en el que seria la Nova Política Econòmica d’inicis de la dècada de 1920, i tampoc tan diferents de la planificació econòmica i inversió pública dels països occidentals durant les dècades de 1950 i 1960 que van aportar prosperitat a les societats europees.
Per contra, les polítiques engegades per occident, amb el canvi de paradigma keynesià per les teories neoliberals de Milton Friedman i von Hayek, amb Thatcher i Reagan com a grans ideòlegs i aprenents de bruixots, van acabar generant aquesta catàstrofe d’impotència i declivi que cada vegada es mostra més clarament entre el mateix establishment que censura les propostes suïcides de Truss. La desindustrialització fonamentada en la deslocalització d’empreses va implicar una transferència de tecnologia als països de l’Àsia oriental, fet que va posar la base de la modernització de les societats asiàtiques, malgrat que sota un paradigma autoritari. Per contra, en el liberal occident, amb la renúncia a la intervenció en matèria econòmica -consistent sobretot a evitar que l’estat faci d’àrbitre entre capital i treball- va tenir efectes perversos que van més enllà de la descapitalització industrial, tecnològica i educativa, de la vulnerabilitat que implica que xips, aparells electrònics, telèfons mòbils, medicaments, alta tecnologia, roba i qualsevol altra cosa es faci a fora, i per tant, un hipotètic bloqueig econòmic pugui generar un col·lapse (i un conflicte amb Taiwan resultaria infinitament més devastador que el d’Ucraïna). Perquè la venda d’actius va propiciar una acumulació de capitals en base a l’especulació financera i immobiliària (amb els guanys de la venda d’empreses i terrenys). Així, els gurus neoliberals dels setanta i vuitanta, fanàtics de les privatitzacions, els outsourcing, la desregulació i la multiplicació de les desigualtats internes, van dissenyar un nou ordre fonamentat en la fabricació de fum, perquè, al cap i a la fi, l’especulació, com la fantasia de les criptomonedes, és això: res sobre el qual viure. I això ha creat també un empresariat irresponsable mal acostumat a esdevenir estèrils rendistes i comissionistes. En altres paraules, al llarg dels darrers cinquanta anys hem anat preparant un suïcidi econòmic del qual pràcticament ara les pròpies elits comencen a ser conscients (amb excepcions com Truss, Ayuso o sectes afins).
D’altra banda, les rebaixes d’impostos generalitzades a les grans fortunes el que van aconseguir és fer desconnectar les elits empresarials, econòmiques, polítiques, de la seva societat, tot satisfent els seus instints de cobdícia i allunyant-se paulatinament de la realitat i les obligacions que confereix la pertinença a un país. La desresponsabilització dels qui se suposa que han de liderar té conseqüències encara per veure, tanmateix, aquesta desconnexió de gent que és capaç d’ubicar el seu domicili en un paradís fiscal l’ha fet esdevenir una classe anòmica i perillosa, com ens assenyala el sociòleg Owen Jones. I, més enllà de perills de descontentament i revolta, el que propicia és una descomposició nacional, amb un individualisme que ràpidament muta en narcisisme i que, tot dissolent els llaços comunitaris, fa les societats altament vulnerables davant de qualsevol catàstrofe, crisi o agressió. I això contrasta amb un patriotisme xinès que pot estar més o menys condicionat per un estat policial, malgrat que, a partir de la intervenció de l’estat (i del Partit Comunista) per redistribuir, pot generar vincles més sincers. Malgrat que sigui molt difícil saber què succeeix en un país tan hermètic com la Xina, tot sembla indicar que les desigualtats tornen a reduir-se, que cada any desenes de milions de xinesos entren en les classes mitjanes, i fenòmens com aquests són els que reforcen la cohesió, viabilitat i perspectives de futur.
Per contra, de la mateixa manera, aquesta creixent desindustrialització i pèrdua d’ingressos fiscals que empenyen els estats a retallar –fet que aprofundeix en la seva deslegitimació–, aquesta corrua de fets i processos també alimenten un de ben concret. L’expansió educativa dels països asiàtics, amb cada vegada millors resultats i l’arribada massiva de joves a la universitat, que contrasta amb el declivi educatiu que afecta a tot Europa, i que es constata anualment en les avaluacions internacionals. Els xinesos imiten els sistemes educatius europeus de l’època de l’estat del benestar: rigorosos, exigents, també selectius, perquè es connecta fàcilment amb l’expansió de les classes mitjanes vinculades als canvis econòmics i al principi d’igualtat d’oportunitats (els exàmens són un invent xinès de l’època confunciana com a mecanisme per a evitar nepotismes i corrupcions en l’accés a càrrecs), mentre que Europa s’enfonsa en una deriva de confusió que reflecteix la seva descomposició social i esfondrament de les classes mitjanes, tot generant una dinàmica negativa a còpia de segregació escolar.
No voldria que se’m malinterpretés. El model xinès, autoritari, dictatorial, on l’individu no compta per a res, no és tolerable des de la més elemental ètica universal. Ara bé, és un règim econòmic híbrid, un comunisme poc comunista, on els elements capitalistes són pragmàtics, no ideològics. Per contra, després de mig segle de neoliberalisme, occident ha optat per un capitalisme poc capitalista, és a dir, sense gaire concurrència ni lliure mercat, sinó tendent al càrtel, el monopoli, la corrupció, el nepotisme, la cobdícia i la irresponsabilitat, un sistema del qual el seu primer ideòleg Adam Smith hauria abjurat, tenint en compte que afirmava que cap societat pot prosperar si la majoria de la seva gent és pobra i dissortada. I el neoliberalisme, l’ortodòxia capitalista actual, ha estat una fàbrica de pobres.