“Mentre caminava, vaig passar pel costat de dos tios que descarregaven un arbre de Nadal d’un camió. Un tio anava dient a l’altre: Aguanta el fill de puta dret! Aguanta’l dret, per l’amor de Déu. Era una manera preciosa de parlar d’un arbre de Nadal”. Possiblement ,aquesta escena de l’eterna novel·la “El vigilant del camp de sègol”, de J.D. Salinger és una de les més divertides descriptivament de les festes de Nadal.
La literatura catalana, és a dir, literatura escrita en català, no es queda curta. Pere Calders, un escriptor immens, va escriure un corrosiu conte de Nadal, titulat “Nit de Pau i bones festes”, del llibre “De teves a meves: 32 contes que acaben més o menys bé”. Un conte deliciós on desgrana l’aventura de muntar un pessebre domèstic sota control d’un inspector de l’ajuntament. No en faré cap espòiler.
Totes dues situacions descarnen, des de dos punts de vista, la grandesa de les festes de Nadal que encara rai com aguanten la tradició. La sort de poder escriure un reportatge sobre la salut d’aquestes festes permet concloure la fortalesa dels rituals compartits. Una festa que tot i afegir simbologia que prové de diverses tradicions, cultures i manifestacions populars s’ha adaptat amb certa elegància als temps.
De fet, sembla un espai de treva on més o menys tothom es troba còmode. Llevat, evidentment, dels que tenen prou raons emocionals per protegir-se de la voràgine nadalenca. Ara bé, poques coses perduren amb aquesta maduresa, comprensió i acceptació social. Fins i tot, els excessos s’han normalitzat. És interessant estudiar-ne els motius i potser servirien per frenar els atacs maldestres a certs consensos socials que han evitat rebaixar la tendència a matar-nos per les cantonades. Bones festes.
