L’excomissari Villarejo està lliure perquè la instrucció del seu processament no ha acabat i el temps màxim legalment establert per a la presó preventiva s’ha exhaurit. Les declaracions que, per aquesta situació personal, ha pogut fer en directe en un programa de TV3 són valorables des de moltes perspectives i cadascú n’agafa les que més li convenen. Els que, per raons diverses, tenen com objectiu condemnar la transició, s’apliquen a considerar-les una esmena a la totalitat, quan el que diu Villarejo és que la maldat o les males praxis són transversals a totes les professions, però que el que resulta sorprenent, afegeix, és que sols semblen lliures de pecat els serveis penitenciaris, la major part dels jutges i, sobretot, els fiscals d’aquest país nostre que ha estat criticat internacionalment pel fet que la capçalera de la fiscalia sigui nomenada pel president del govern i que tota l’estructura hagi de respondre a un criteri jeràrquic d’obediència que té difícil compatibilitzar amb el principi de legalitat al que segons la Constitució es deu.
És evident que una part de les seves declaracions voldrien preconstituir la prova favorable a exonerar-lo del màxim de responsabilitat que pugui, malgrat que resulta difícil que ho aconsegueixi, tenint en compte les múltiples evidències de la seva voluntat d’extorquir amb eventuals revelacions de secrets i per a benefici propi. Tanmateix, l’entrellat del que diu permet extreure una lliçó important en relació a la necessitat de regeneració democràtica d’Espanya, que no rau, com pretendrien els independentistes, en el fet que certes estructures s’entestin en garantir la integritat de l’Estat (el que fins i tot les honoraria); i que no rau tampoc, com voldrien “podemites” i afins, en el fet que la transició hagi estat una manera de blanquejar el franquisme per tal que tot quedés com era, doncs aquesta continuïtat s’ha produït a Europa fins i tot en els països que suposadament ha fet un canvi revolucionari de règim.
No, la lliçó que es desprèn de les potser interessades paraules de Villarejo és la mateixa que alguna vegada hem sentit en boca de Javier Cercas: potser la història, la ignorància o la debilitat et pot col·locar en el bàndol equivocat, però això no fa del subjecte un canalla, de la mateixa manera que formar part de la posició correcta no assegura l’eticitat de les teves accions, que ve determinada per una moral interior, una vocació de fer el bé que la política sembla abandonar per pagar el preu de lèxit. Fora doncs necessària una ètica pública, transversal a les diverses opcions, que permetés identificar la mala praxi com una manifestació de l’interès particular per sobre el bé comú, i eradicar-la sense contemplacions. És això el que passa, o és precisament el contrari? O en altres paraules, de qui parla Villarejo?
4 
