Els últims anys estic dedicant la major part del temps a fer de pagès i mitjançant l’observació m’he adonat que el bestiar té una ingenuïtat gairebé esfereïdora. Si les vaques tenen la quantitat exacta de pastura per no morir de fred, n’hi ha prou amb agitar un grapat de fenc des de la camioneta per canviar-les de prat i fa goig veure-les córrer amb un entusiasme digne de millor causa. Un cop al nou prat, els llances quatre engrunes i se les discuteixen amb la mateixa passió amb què TV3 ens explica notícies d’Espanya. En deu minuts, la fam s’ha oblidat i la tanca torna a ser invisible.
Aquest fenomen, que en veterinària rep el nom d’instint de conservació, en la política catalana es coneix com a “sensatesa institucional”. Des de fa tres segles -i amb una persistència que frega la devoció religiosa-, la nostra elit política ha convertit la gestió de les engrunes en una de les belles arts. Som experts mundials a finançar l’Estat espanyol amb un sanguinari i constant espoli fiscal mentre els nostres representants ens expliquen, amb una solemnitat que fa posar la pell de gallina, la darrera concessió administrativa aconseguida a Madrid i si és que l’aconsegueixen de veritat. Quin talent tan extraordinari per al servilisme decoratiu.
El repertori d’excuses de les nostrades senyores i senyors parlamentaris és inesgotable. “Ara no, que cal salvar la governabilitat de la metròpoli, si no vindrà la dreta (lol)”; “ara no, que cal negociar l’amnistia”. La recent gesticulació entorn de les decisions dels tribunals europeus n’és l’últim capítol. Ens demanen que celebrem la resolució dels problemes penals d’alguns dirigents com si fos la caiguda del Mur de Berlín. Confondre l’arxivament d’una causa judicial amb l’alliberament d’una nació requereix un grau d’autoengany tan elevat que gairebé mereix un premi de consolació.
I quan el públic comença a xiular per la pèrdua evident de qualitat de la funció que viu, el sistema produeix immediatament un nou actor per a la cartellera. Ara la novetat és la irrupció d’Aliança Catalana. Els administradors del processisme tradicional es mostren molt escandalitzats i els està agafant un tall de digestió, però la realitat és bastant més vulgar: són exactament la mateixa cosa, només que amb un vestit diferent. Si uns fan xantatge emocional amb la memòria de l’1 d’octubre o els represaliats, els altres ho fan amb la xarlataneria de fira i la gesticulació identitària de barriada. Són la versió sorollosa del mateix vell truc: prometre el banquet a les vaques mentre ajuden l’amo a mantenir el corral ben tancat.
Ara bé, si una sola utilitat té la irrupció d’aquests nous aspirants a la xarlataneria nostrada és que la fuita de vots ve, per primera vegada, del seu propi flanc. I, quan el cop ve de casa, la vella retòrica de la victimització deixa de funcionar. El valor d’aquesta nova discòrdia entre xarlatans no és cap promesa de redempció nacional, sinó el seu poder corrosiu: obliga els antics pastors a treure’s la careta, converteix el Parlament autonomista en un teatre del tot ingovernable i fa que els administradors de la frustració perdin, per fi, la seva plàcida zona de confort. Perquè un cicle polític mori definitivament, primer cal que el negoci de la intermediació deixi de ser rendible i que la comoditat es transformi en un malson.
El processisme no és cap projecte polític; és una professió ben remunerada, un negoci d’intermediació i un estat d’ànim anestesiat. Potser la pregunta que hauríem de fer-nos no és quin pastor ens agrada més, sinó quan deixarem de comportar-nos com un ramat que considera un triomf el simple fet de poder mastegar en pau les restes del fenc.
