Aquesta legislatura ha durat exactament tres anys i un dia. Va començar amb la majoria independentista del 52%, i 74 diputats, que va permetre formar un govern de coalició entre ERC i Junts i investir Pere Aragonès com a president de la Generalitat el 21 de maig del 2021, amb el suport de la CUP, i el compromís de culminar el procés cap a la independència. Però aquesta unitat independentista va ser un miratge per les contínues tensions entre republicans i juntaires en el si del Govern, fent-se la traveta els uns als altres, fins que tot va saltar pels aires quan el president de la Generalitat va traslladar al ple la proposta de l’acord de claredat durant el debat de política general del setembre del 2022.
Aquella proposta i la petició del seu soci de govern perquè el president se sotmetés a una qüestió de confiança va acabar amb el cessament del vicepresident Jordi Puigneró el setembre del 2022 per “pèrdua de confiança política”. Aquesta decisió dràstica va desembocar la sortida traumàtica de Junts del Govern, amb l’aval de la seva militància, i va deixar l’executiu de Pere Aragonès governant en minoria, amb el suport dels 33 diputats d’ERC. Al mateix temps, Pere Aragonès no va complir l’acord amb la CUP de sotmetre’s a una qüestió d’investidura a mig mandat i els cupaires es van allunyar abans de l’executiu.
Durant aquesta segona part de legislatura, l’executiu de Pere Aragonès ha buscat aliances estables per intentar arribar al final de la legislatura, un objectiu que el president de la Generalitat ha reiterat en infinites vegades durant la seva presidència. Aragonès va aconseguir tirar els pressupostos de l’any passat després d’arribar a un acord amb els comuns i els socialistes després. Aquesta mateixa fórmula era l’escollida per l’executiu per tirar endavant els darrers comptes de la legislatura i tancar-la amb tres pressupostos consecutius aprovats, però no se n’ha sortit. I ha patit un revés parlamentari important amb l’aprovació de fins a sis esmenes a la totalitat contra els pressupostos.
Una de les claus d’aquesta derrota es pot explicar per què el Govern sempre ha pensat que els comuns s’acabarien sumant a l’acord. Un pensament que el si de l’entorn del president defensava fins fa ben poc, però, potser, no van calcular que en aquesta ocasió no tenien aquest cop cap al·licient polític per treure les castanyes del foc a l’executiu d’Aragonès. El Hard Rock pot ser l’excusa de la manca d’al·licient polític, però també és evident que és un projecte que xoca frontalment amb l’ideari i el programa dels comuns i a les portes d’un cicle electoral no s’han volgut menjar el gripau. De fet, els socialistes tampoc se l’han volgut menjar en el sentit contrari i el Govern s’ha trobat entre l’espasa i la paret amb posicions completament enfrontades els seus socis.
Així s’ha arribat a aquest trist final de legislatura, que ha deixat imatges esperpèntiques com la presidenta del Parlament, Anna Erra, acomiadant la legislatura sense el president ni cap membre del Govern present a l’hemicicle. Sigui com sigui, i malgrat els retrets que puguin fer-se des d’ara mateix i fins al final de la campanya, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP estan obligats a recosir ferides per estar en disposició d’arribar a acords que permeti refer la unitat i aprendre dels errors d’aquesta legislatura. En aquests comicis, com el CEO indica, està en joc la majoria independentista. I aquestes formacions han de tenir present que és difícil arribar, però és més difícil mantenir-se, i si el primer secretari del PSC, Salvador Illa, arriba a la presidència de la Generalitat ja res tornarà a ser igual per a l’independentisme.
