Immersos en la campanya electoral potser més boja del segle i, clar, en els afanys de la vacunació, els madrilenys han relegat qualsevol altra cosa en la llista de prioritats dels seus cervells. Si vostè rebusca en els diaris madrilenys, tant els de paper com els digitals, comprovarà que, per exemple, els assumptes de la política catalana simplement han desaparegut o estan destinats a ocupar el que els periodistes en diem ‘pàgines parells’, que són les menys llegides.
És cert que aquesta política catalana s’embolica interminablement –ja ningú es pregunta quan hi haurà un Govern– i l’atenció dels ciutadans es manté només per un temps limitat: l’opinió pública, i també, és clar, la publicada, òbviament es cansa de tantes anades i vingudes. I li explicaré a vostè un petit secret que no ho és tant en els ambients periodístics de la capital: pot ser que la política en general, tan maltractada pels propis polítics, no interessi gaire; però la política catalana, als lectors, oients i televidents de Madrid, no els interessa gairebé gens. Les audiències baixen cada vegada que a la pantalla apareixen els rostres d’Aragonès, Puigdemont o Salvador Illa, per citar un ventall ampli. I tinc la impressió, llegint cada dia amb avidesa els diaris catalans, que una cosa semblant succeeix al revés, el que, en un i un altre cas, em sembla bastant nociu.
I Miquel Iceta, el ‘ministre de la cosa’, sigui el que sigui aquesta cosa, però que està sens dubte relacionada amb aquesta difusa, no concreta i em sembla que ja impossible taula de negociació entre el govern central i el Govern, camina com absent. Desaparegut, i ni tan sols en combat, perquè no hi ha combat, de la mateixa manera que no hi ha Govern. Per part seva, el govern central, immers a batallar contra la presidenta de la Comunitat de Madrid, a tractar de complir amb el calendari de vacunacions tan minuciosa i arriscadament dissenyat per Pedro Sánchez i a satisfer les exigències polítiques i econòmiques de Brussel·les, està per a poques distraccions. I ara, Catalunya, ahir tan acaparadora de totes les –bones i males—atencions, és gairebé una distracció, alguna cosa així com un “no em molestin amb ‘catalanades’, que estic ocupat”. Les prioritats, ja es veu, són unes altres.
Fixi’s vostè com estem quan les úniques polèmiques sobre el que passa a Catalunya, ben atiades des de les cavernes, se situen avui en si la Generalitat (sic) està o no vacunant a les Forces de Seguretat de l’Estat, que asseguren que més aviat no, quan –s’escandalitza algun mitjà de la dreta ‘dura’– els Mossos, en canvi, ha estat immunitzats al cent per cent. I què vol que li digui: a un, que sempre ha somiat amb la bona entesa entre els catalans i la resta dels espanyols, tot això, tan demagògic a vegades, li sembla que contribueix molt poc a aquest acostament i molt a aprofundir les distàncies.
A vegades tinc la impressió que, a Madrid, de Barcelona només se’n recorda el, entre moltes altres coses, president del Reial Madrid, Florentino Pérez, que és avui probablement el personatge més denigrat en la Villa y Corte. El seu lideratge en la desafortunada Superlliga, en la qual ha tingut com a soci preferent el Barça, no ha estat un èxit precisament, com tots saben. Ja arribarà el dia d’analitzar a fons el rerefons polític, que n’hi ha, a més de l’econòmic, d’aquesta iniciativa tan estrepitosament fallida. Però, si se’m permet, diria que l’única taula de negociació entre Madrid i Catalunya ha estat aquesta, secreta fins a l’últim moment, i tan catastròficament desmantellada, encoratjada per Florentino.
Així que ja dic: cal veure com evolucionen les coses. Potser a partir del 5 de maig, quan hagi passat el malson de les eleccions madrilenyes, el panorama canvia, que de fet canviarà: el rumb de la vida oficial post Pablo Iglesias no serà el mateix que el d’abans, i llavors veurem en què paren els acords entre l’executiu i Esquerra, per citar només un aspecte. El que ningú és capaç de predir ara, sospito, és si tot canviarà a millor, a encara pitjor o si seguirem, a tota velocitat, rumb al no-res.
1 
