Davos parlant de dones

La paritat de gènere s’assolirà d’aquí a 135 anys. Això, i amb aquesta terminologia, s’ha dit al Fòrum econòmic mundial de Davos en el seu darrer informe sobre la desigualtat entre sexes. Tanmateix s’ha de mirar la lletra petita i les implicacions amagades en aquesta afirmació per evitar que n’esdevingui eina de lluites absurdes i desproporcionades i font de malestar social.

 En primer lloc, el concepte: l’estudi inclou dades tan diverses com la participació econòmica i política de les dones o el nivell d’educació i salut que assoleixen en 156 països. Una tal quantitat d’Estats estudiats, més enllà de la versemblança que les dades obtingudes puguin tenir segons el lloc, implica una dispersió en la mitja entre països com Suècia i Afganistan (si és que aquest surt al llistat), que pràcticament no ens dóna informació local sobre els avanços d’aquesta forma de justícia social. De fet, si et anem a les dades de l’ Idescat pel que fa a Catalunya, tant la taxa d’activitat com les dades sobre l’atur estudiat per sexes demostren que la distància entre homes i dones s’ha reduït considerablement i de forma molt significativa en els darrers 15 anys, amb el tràngol que per a tothom va suposar la crisi de 2008. Quasi de forma paral·lela al que ha succeït en la disminució dels accidents de trànsit. Tant en una dada com a l’altra res és de franc: quan totes les persones que formen la unitat familiar i que estan en edat laboral han d’anar a treballar i hi van, els que acaben amb una clau lligada amb una corda al coll per tornar a casa amb soledat són els fills, i quan no hi ha accidents de trànsit és impossible fer transplantaments a les persones que els necessiten. Sempre hem d’escollir.

D’altra banda, quan es parla del nivell de salut d’homes i dones s’ha de recordar que en la major part de les estadístiques l’esperança de vida de les dones és entre 5 i 6 anys superior a la dels homes, almenys en els països del primer món, la qual cosa imagino que en cap cas farà dir ningú que la genètica femenina és superior a la masculina; si tot ho fem dependre de les condicions de vida i de l’estructura social, alguna cosa tindrà a veure la diferència amb la qualitat de vida d’unes i altres. Per posar un exemple, en la longevitat de societats com la japonesa moltes hipòtesis ho justifiquen en el fet d’haver conreat (i trobat) allò que anomenen “ikigai”, el sentit de la seva vida. Potser les dones, tan sovintejadament ocupades en el benestar de la unitat familiar, la cura dels fills, la cura dels més vulnerables de la família, troben en totes aquestes “utilitats” (alguns diuen càrregues), una raó per viure molt més temps que els homes, dels que es sabuda la dita entre les dones de què no els hi els sol sentar bé jubilar-se.

Causes radicalment justes en països on les dones són considerades bèsties de càrrega o objectes al servei dels homes han esdevingut entre nosaltres moralines de la cancel·lació i contradiccions estrafolàries. Altre exemple: dones mig nues s’encadenen en una església als peus d’una imatge del Crist del que avui celebrem la Pasqua de Resurrecció, per reivindicar el seu dret a avortar, però mai ho farien dins d’un oratori musulmà o d’una mesquita, no sigui que les acusin de racistes; demostren així fins a quin punt bona part de les reivindicacions actuals d’un feminisme de pega han esdevingut lluita entre els seus diversos corrents o reivindicacions estrafolàries i/o covardes.