La classe mitjana barcelonina és cada vegada més pobra. Tant, que ha de prendre el control del Sindicat de Llogateres i encapçalar manifestacions perquè li abaixin el lloguer. Aquest diagnòstic tan fonamental, expressat en un fil de Twitter (ara X) el dia de la manifestació per la regulació dels lloguers, em va costar dies de gestionar mencions a la xarxa.
Que ni la gent provinent d’un grup social que de fet és el que tradicionalment ha recorregut a la rendibilitat de la compra d’habitatges per poder mantenir el seu estatus, com ara l’educació dels seus fills a Súnion o a Lestonnac, pugui permetre’s viure a Barcelona no és cap diagnòstic superficial. Estem parlant d’un grup social que contribueix a mantenir els serveis públics amb els seus impostos, a sostenir el comerç amb el seu consum i a vertebrar la identitat de la ciutat.
El problema és que no ho reconeguin. El problema és que, per no haver d’acceptar que el fracàs són 40 anys de mesures (suposadament) d’esquerres que l’espai polític que alimenten han patrocinat, parlin de mesures que s’han demostrat absolutament ineficaces i fins i tot contraproduents, com ara la regulació dels preus dels lloguers sense un parc públic fort i una expansió metropolitana eficaç mitjançant un model de mobilitat adient i unes polítiques d’ocupació que contemplin la descentralització i el teletreball, amb les quals compten totes les ciutats que han aconseguit modular-los, i apuntin a un enemic tangible (però fixeu-vos que no són els governs) com el que anomenen rendistes (quan el parc de lloguer de Barcelona és majoritàriament en mans de propietaris amb menys de 10 pisos).
De fet, hi ha quelcom revelador en la manera com s’articula el seu discurs de la defensa del teixit social dels barris, perquè, sota una aparent preocupació per l’expulsió de veïns de zones com Gràcia o el Poblenou, rau una mena de prejudici inconscient que els empeny a parlar de l’àrea metropolitana de Barcelona com “la perifèria” i a no considerar la possibilitat de recuperar la ciutat des de zones una mica més assequibles (sobretot per qui abans vivia en altres barris) com Nou Barris o com Santa Coloma. D’aquesta forma, la narrativa se centra a combatre els expats i els rendistes que els impedeixen mantenir l’accés a zones privilegiades de la ciutat en comptes d’articular una resistència en barris des d’on es podria (i s’hauria de) reconstruir una Barcelona catalana. Així s’espolsen responsabilitats i desvien el focus del que és evident: només el nacionalisme català pot vertebrar una resposta a la pèrdua de teixit social estable a la ciutat, que és el que protegeix els valors que permeten el progrés de la comunitat.
Sense abordar el conflicte català, estan alimentant el projecte maragallista que va projectar la ciutat com un espai neutre (per no dir buit) en el vessant identitari per esquivar el problema català, on el cosmopolitisme ha funcionat com una coartada perfecta per diluir la catalanitat de la ciutat i ha beneficiat els interessos especulatius i turístics, que han consolidat la dependència econòmica d’un model urbà al servei de l’espanyolisme i dels seus centres de poder. Preservar la catalanitat de la ciutat requereix una transformació profunda del model urbà que requereix eines de sobirania que només el projecte independentista contempla seriosament.
Les polítiques necessàries per revertir la situació actual -com la restricció dràstica del turisme, el control de la compra d’immobles per no residents, la reorganització radical del transport metropolità, o la creació d’una xarxa territorial equilibrada- xoquen frontalment amb les competències (i interessos) de l’Estat. No és casualitat que ciutats europees que han aconseguit mantenir un equilibri entre desenvolupament i qualitat de vida (com Copenhaguen, Zúric o Amsterdam) siguin capitals d’estats o regions amb autonomia financera real dins d’estats descentralitzats amb plena capacitat de decisió sobre el seu model urbà i territorial.
Mentre la Barcelona catalana representa un projecte de ciutat viable i cohesionada amb una forma de vida pròpia i un model de desenvolupament sostenible, compatible amb un context europeu que es replanteja el creixement econòmic constant com a motor de benestar, la Barcelona espanyola de la qual el Sindicat de Llogateres eixampla la base només pot oferir una versió edulcorada i comercialitzable de si mateixa, de la qual només discrepen perquè és cara: la Barcelona que evoca la nostàlgia de Vargas Llosa, on la llengua i la cultura catalanes queden reduïdes a un element folklòric més del parc temàtic en què s’ha convertit la ciutat.
