La mercadotècnia té un principi sense ètica, però molt efectiu: que parlin de tu, ni que sigui bé. El creatiu dels Jocs Olímpics de París, i els que l’han avalat ho tenien clar: que els altres fan les inauguracions als estadis? Nosaltres més enllà! Que els jugadors de cada especialitat en són els protagonistes? Per a nosaltres seran purs NPC, atrezzo de la performance que serà capaç d’explicar la història de França i elevar-la a icona mundial. I potser sí que serà icona, però de la seva decadència, avantguarda de la de tot occident. El xovinisme sols té justificació quan ets un crac.
Han volgut ser trending tòpic a les xarxes i ho han aconseguit, tot i que, amb molts menys recursos esmerçats en l’objectiu, la presentació de Robert Downey júnior com a nou Mr. Doom de Marvel va pel camí de superar-los en viralització, i en el cas de l’actor n’ha tingut prou en treure’s una màscara.
Però és que anava de màscares la performance olímpica parisenca: homes disfressats de dones o trans disfressats de Jesús de Nazaret amb l’objectiu sansculotte de qui ha perdut el sentit de les revolucions i s’ha quedat sols amb la seva estètica: “épater le bourgeois”, de manera que, si algú s’escandalitza, puguin a la vegada fer-ho els provocadors: que té de dolent un trans?, diran. Res, si no fos perquè ningú pot imaginar que, amb l’experiència de Charlie Hebdo, fessin el mateix amb la figura de Mahoma. Una clara demostració que la supèrbia desplegada als Jocs ha estat també una pura i vergonyosa mostra de covardia.
