Catalunya té avui tres grans reptes que sovint abordem per separat: la dificultat creixent d’accedir a l’habitatge i la regeneració urbana, l’abandonament dels nostres boscos i la necessària reindustrialització de l’economia en un moment d’emergència climàtica a través de l’economia verda. Potser ha arribat el moment de deixar de tractar-los com a problemes independents i començar a entendre’ls com una mateixa oportunitat.
La crisi de l’habitatge ens demana construir més i construir millor, però sobretot rehabilitar un parc residencial que ha envellit, que consumeix molta energia i que no respon en molts casos a les necessitats actuals d’accessibilitat i confort; sobretot si pensem en el constant envelliment de la població.
Alhora, a Catalunya tenim una gran superfície forestal, però amb uns boscos que sovint no generen prou activitat econòmica per justificar-ne una gestió continuada. Aquesta manca de gestió incrementa el risc dels grans incendis forestals, especialment en l’escenari actual d’emergència climàtica.
La pregunta és evident: podem convertir tots aquests reptes en una mateixa estratègia de país?
Diversos exemples en països europeus ens demostren que sí. Àustria, Suècia i Finlàndia han fet de la construcció industrialitzada amb fusta una autèntica política industrial. No es tracta només de construir edificis amb un material renovable, sinó de crear tota una cadena de valor que connecta la gestió forestal, la indústria de transformació, l’economia verda, la innovació tecnològica i la construcció d’habitatges.
El seu èxit no consisteix a vendre fusta provinent dels seus arbres. Consisteix a fabricar productes d’alt valor afegit: panells estructurals, mòduls prefabricats, sistemes constructius i tecnologia exportable. La fusta és la matèria primera d’una indústria molt més sofisticada.
A Catalunya tenim prou condicions per seguir aquest camí. Disposem de coneixement acadèmic, un teixit industrial potent, un sector de la construcció amb capacitat d’innovació i un patrimoni forestal amb el qual tenim molt de camí a recórrer per aprofitar tot el seu potencial econòmic. El que ens falta és una estratègia compartida.
I penso més en la rehabilitació que no pas en l’obra nova. La majoria dels habitatges on viurem l’any 2050 ja estan construïts. Si volem reduir emissions, millorar l’eficiència, combatre la pobresa energètica i millorar la qualitat de vida als nostres barris i pobles, caldrà rehabilitar milers d’edificis construïts durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta.
La construcció industrialitzada ens permetria fer aquest salt d’escala. Amb elements fabricats en taller que poden arribar a l’obra pràcticament acabats: façanes amb gran aïllament tèrmic, cobertes, balcons, cobertes, instal·lacions o fins i tot mòduls per millorar l’accessibilitat. Això redueix terminis d’execució, millora la qualitat de les intervencions i minimitza les molèsties derivades de tota obra.
A tot això s’hi afegeix una nova realitat. La digitalització, el teletreball i la intel·ligència artificial poden modificar a la baixa la demanda d’espais d’oficines durant els pròxims anys. Sense caure en afirmacions rotundes, és raonable pensar que una part del parc immobiliari terciari de les metròpolis haurà de reconvertir-se. Això obre una oportunitat extraordinària per reconvertir edificis obsolets en habitatges, especialment als entorns urbans consolidats on el sòl disponible per a construir habitatge és escàs. La construcció lleugera amb fusta ofereix eines molt eficients per adaptar aquests edificis, ampliar-los o transformar-los sense les càrregues estructurals que impliquen altres sistemes constructius.
Però aquesta transformació no serà possible si no resolem un dels grans reptes del país: la fragmentació de la propietat forestal. Milers de petits propietaris, cadascun amb superfícies reduïdes, fan molt difícil una gestió eficient dels boscos. La resposta no implica modificar la propietat, sinó per compartir la gestió. Cooperatives, agrupacions de propietaris i noves fórmules de gestió conjunta poden aportar l’escala necessària per professionalitzar el sector, generar rendibilitat i garantir una explotació sostenible. Potser a escala comarcal.
Aleshores la qüestió és: fem de tots aquests reptes una oportunitat de país? Una bona estratègia ens permetria construir i rehabilitar més ràpidament i millor, gestionar els boscos de manera eficient i sostenible, reindustrialitzar el país en clau d’economia verda i generar noves oportunitats professionals de valor afegit.
Tot això permetria a més reactivar econòmicament i repoblar bona part del territori, amb oportunitats laborals noves i de qualitat. El que se’n diu un win-win-win.
_____________________
Jordi Coronas és regidor del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i secretari d’Estratègia Metropolitana del partit.
