Com? Conservadors d’esquerres? Quin disbarat… L’expressió despertaria al nostre país una urticària massiva entre polítics i també molts ciutadans. A primera vista, diríem que es tracta d’un oxímoron, d’una contradicció que fa saltar els fusibles del progressisme. Si són d’esquerra no poden ser conservadors, i viceversa. Però mireu com és el món, perquè a un lloc tan quadriculat com Alemanya, concretament a les regions de l’est, la cosa comença a causar furor. Els comicis regionals d’ahir ho avalen; mentre es confirma una pujada de l’extrema dreta més que previsible, l’auge del BSW (o Lliga de Sahra Wagenknecht), tercera amb un 16% a Turíngia i un 12% a Saxònia, i primera força entre les d’esquerres, ha sacsejat el panorama electoral i de retruc els esquemes ideològics habituals. Tot plegat amb una formació que no té ni un any de vida.
Es defineixen ells mateixos com a conservadors d’esquerres, i el fenomen té el seu sentit; de fet mostra alguns punts en comú amb els insubmisos de Mélenchon a França i amb l’ala radical dels laboristes britànics. A l’ex-RDA, la popular Wagenknecht ha tocat el taló d’Aquil·les de les esquerres europees, tot recriminant que el progressisme s’ha centrat en els darrers anys en qüestions que afecten i interessen grups molt minoritaris; drets sexuals i visions de gènere que molta gent no comprèn, la defensa d’una societat multiracial que no comparteixen, i en general l’assumpció de la correcció política com a doctrina. O sigui l’adopció de l’ideal woke, que se centra molt en el llenguatge i en els equilibris exquisits entre totes les sensibilitats i causes humanes, per diminutes que siguin. Mentrestant, la impressió dominant és que els polítics s’allunyen de les classes més humils i dels seus maldecaps.
La carismàtica líder del moviment BSW advoca per retornar als postulats del socialisme històric, tot incorporant certs tocs de populisme modern. En primer lloc, lamenta que els treballadors de fàbrica i carmanyola s’hagin anat passant als partits conservadors i ultraconservadors. Ella, una veterana que es definia fins fa poc com a comunista pura i dura, admiradora de Fidel Castro, no ha patit gaire per tornar a centrar les seves consignes en les necessitats i els somnis del proletariat. És més, a l’antiga Alemanya oriental, una òptica així no resulta gens estrangera. Al capdavall, allà l’esquerra oficial va ser sempre una criatura institucional i d’ordre, sobre la base de piràmides sindicals que abraçaven l’èpica del treball. Ja veurem com funciona l’invent a la banda occidental d’Alemanya, on la verdor de l’ecologisme hi ha tingut molt més arrelament, però a l’est ha causat sensació.
Amb la idea de posar l’esquerra al dia, Wagenknecht es va escindir fa uns mesos de Die Linke (excomunistes). Segons ella, els vells defensors del marxisme ortodox havien anat derivant fins a esdevenir liberals del postureig, que ja no es preocupaven dels salaris, del treball explotador i de la pobresa creixent –convertint-se en el que aquí en diríem pijoprogres. Ella va voler tornar a la font, doncs, però incorporant-hi ingredients que no tindrien res a envejar a Orban, Meloni o Trump. D’origen iranià per part de pare, l’audaç Sahra va apadrinar un discurs molt dur sobre la immigració, reclamant la fi de polítiques d’acollida que amenaçaven els salaris i la identitat cultural. Assegurant, a més, que si bé l’asil és un dret, la immigració econòmica no ho és pas. Havia arribat l’hora de tancar les fronteres d’Alemanya.
En els seus discursos, els candidats de la BSW no s’han mossegat gens la llengua, i si alguna cosa no se’ls pot recriminar és que se’ls entén molt bé, potser massa i tot. “S’ha perdut la relació amb la gent,” deia fa uns dies una candidata regional del BSW; “ja només es fa política per als ciclistes gais i vegans.” Clams com aquest podrien semblar falsos, malsonants, maleducats i tot. Però arriben amb molta força i rebenten les costures d’un entorn polític que fins fa poc, amb l’excepció de l’extrema dreta, cultivava tot ell una impecable correcció verbal -fins al punt de la hipocresia, provocant el rebuig de molta gent senzilla. El més sorprenent és que aquest exercici de dinamitar els esquemes convencionals ara s’està fent des del terreny del socialisme, i sense por a les crítiques de l’esquerra de caviar.
Els del BSW tampoc no tenen cap problema a l’hora de demanar la fi de l’ajuda a Ucraïna. Potser no queda fi, o bonic, deixar d’ajudar les víctimes i congraciar-se amb Putin, però a hores d’ara això ja pesa poc en els problemes del dia a dia. Un cop de timó seria ben rebut per molts ciutadans que han vist com la posició antirussa els està costant cara; des de la voladura del gasoducte del Nordstream, fruit d’una conxorxa entre els Estats Units i Ucraïna, s’ha estroncat el cordó umbilical del consum energètic alemany. I, en part de resultes d’això, els alemanys han vist com la benzina i tota la cistella de la compra se’ls ha disparat. Afegim-hi el rebuig a l’ecologisme, cada dia més estès entre gent de la ciutat i del camp, perquè creuen que ho encareix tot i impedeix solucions econòmiques com el carbó, les nuclears i els fertilitzants massius.
Veurem uns conservadors d’esquerra a casa nostra? Doncs és possible, perquè comptat i debatut, ens sol arribar tot el que es cou nord enllà. Però no tindrà un aterratge gens fàcil, i no descartem que siguem els últims del món d’acceptar aquest corrent. Ens costarà adonar-nos que ser d’esquerres té molt poc a veure amb una retòrica impecable i homologada. Hi estem massa avesats, a les paraules boniques i a la zona de confort benpensant. El que Wagenknecht ens està dient a crits és que ser bonista potser ens fa dormir tranquils, però no canvia ni resol les realitats. Allò que pot ajudar a millorar la vida de les persones són els canvis socials i econòmics, difícils i valents, encara que de vegades aquests canvis desafinin al primer toc.
