Ja fa mesos que la majoria de les enquestes indiquen una victòria sobrada de la dreta espanyola en unes hipotètiques eleccions legislatives. Un nou mapa polític que col·locaria els ultres de Vox com a força decisiva del futur govern espanyol, una mica a imatge i semblança de gran part dels governs autonòmics i de molts ajuntaments importants, on els neofalangistes d’Abascal estan aplicant tota mena de mesures regressives, amb especial obsessió per les curses de braus i la supressió dels avenços en matèria de memòria històrica. Això, sumat al control que exerceix la dreta extrema i l’extrema dreta sobre la majoria dels mitjans de comunicació de Madrid i, en especial, sobre molts dels engranatges de l’Estat prefigura una llarga etapa d’hegemonia política i cultural d’aquesta nova versió del franquisme de sempre.
En política mig any és una eternitat, però l’ofensiva judicial i mediàtica contra Pedro Sánchez deixa poc marge per a una recuperació miraculosa d’última hora al PSOE. Més encara tenint en compte que tots els estudis reflecteixen una caiguda a plom de Sumar, un partit sense base social que -almenys en les enquestes- perd la major part dels seus diputats a mans del PSOE, per una banda, i de Podemos, de l’altra. En aquestes condicions, per tant, el futur de l’esquerra espanyola a la Moncloa és un simple compte enrere.
I aquí és on l’independentisme català ha de fixar, per força, una estratègia nova. Amb una majoria governamental que ratlli els 200 diputats és evident que ja no serviran de res el grapat de representants que Junts i ERC puguin arribar a Madrid. Serà el moment de tornar al carrer, segur, però també el de plantejar a Salvador Illa i el PSC des de quina banda de les trinxeres pensen disparar i quins són els seus aliats reals. El 2017 els socialistes catalans van tenir clar que eren una peça més del sistema repressiu espanyol. L’única diferència és que ara, paradoxalment, governen gràcies a 20 diputats independentistes.
