Quan els catalans escolten l’expressió “complex d’esclau” arrufen el nas. “Això no va amb nosaltres”, pensen generalment. Parlar d’esclavatge en ple segle XXI ho confonem amb les cadenes dels negres que s’emportaven a Amèrica des de l’Àfrica fa uns quants segles. Però l’esclavatge també és mental. Hom pot ser un esclau amb cadenes d’or… o amb un bon compte corrent al banc. A Catalunya en tenim una bona colla i amb noms ben il·lustres.
Qui va encunyar i teoritzar sobre aquest concepte fou Carles M. Espinalt fa més de seixanta anys. Ell ja deia que és un desordre psíquic que els catalans hem anat adquirint a través de segles de colonització i repressió espanyola. L’eina per superar-lo és l’enfortiment del propi caràcter. La manca d’autoritat i sentit polític que tenen els nostres dirigents deriva directament d’aquest complex inconscient. Els exemples d’aquest desordre psicològic el trobem des d’en Pujol fins a en Puigdemont, tot passant per en Junqueras. Només des d’aquest prisma, podem entendre que el president a l’exili faci petons a una bandera espanyola en un aeroport perquè li ordeni un merda seca espanyol que fa de dependent en una botiga, o que un exvicepresident empresonat fins fa quatre dies afirmi ridículament que ell “ama a Espanya”. Ben mirat, és una cosa de bojos. Podem fer la independència amb aquestes tares?
Reconec que no ens plau entrar en aquest debat psíquic. Preferim reduir-ho tot a estratègies polítiques sense entrar a valorar mai les capacitats o la personalitat dels qui dirigeixen. Però si analitzem el discurs i el posat angelical de la gran majoria dels líders polítics anomenats independentistes, sembla que no vulguin molestar ningú. El complex d’esclau es caracteritza, entre altres coses, per una manca de rotunditat que és producte de qui no se sent segur de les seves possibilitats. L’esclau sempre es queda a mitges, mai no acaba de culminar res. Les cadenes mentals el mantenen lligat a l’amo a través de la por al càstig que avui encarnen el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional o el Tribunal de Cuentas.
Quan sento dir als dirigents de Junts, Esquerra o la CUP que a Catalunya hi ha un problema polític és quan més clar es veu tot això que estic dient. Parlar de problema polític sense no dir mai que l’origen de tot plegat és la condició de Catalunya de nació ocupada, és perpetuar la confusió de tot plegat. No ho fan perquè tenen por de què diran a Madrid. Treure’s el complex d’esclau de sobre comença, tal com apuntava Carles M. Espinalt, afermant el caràcter. Tenir caràcter significa parlar clar i no dubtar quan hom ha de prendre les decisions que considera necessàries sense que el condicionin les conseqüències. Així no és estrany que d’un líder afirmem sempre que és una persona de “caràcter”.
No podem ignorar per més temps aquestes coses quan parlem de fer la independència. Si repassem la història, veurem que els nous estats s’han fundat sempre quan els seus promotors polítics han decidit abandonar qualsevol contemporització o possibilitat d‘entesa amb l’ocupant. Foragitar-lo esdevé llavors l’objectiu únic i fonamental. Però això no es pot fer amb la mentalitat de l’esclau que sempre està pendent de la condemna en lloc de pensar exclusivament en la victòria.
Ens van entretenint amb suposats i futurs embats amb l’estat o amb taules de diàleg.
