El recital de Leo Messi a Stamford Bridge l’any 2006 va treure de polleguera Jose Mourinho, i en roda de premsa va afirmar que “a Barcelona teniu teatre del bo”. D’oferta de teatre n’hi ha molta i molt bona, i majoritàriament en català, arreu de la ciutat. En canvi, hi ha funcions que s’allarguen tant que, quan finalment cau el teló, i el públic ja ha oblidat quin era el conflicte inicial. És que ha passat amb la maldestra escenificació de la negociació dels pressupostos de la Generalitat entre el PSC, ERC i els Comuns, que ha seguit fil per randa aquest guió després que el PSOE hagi passat el viacrucis electoral a diferents comunitats que ha acabat a Andalusia. El guió de dependència del PSOE ja de per si és dolent, però l’anunci de l’acord final de Salvador Illa amb Oriol Junqueras, segellat immediatament després pel pacte amb Jéssica Albiach en matèria d’habitatge, tanca formalment un serial que tothom sabia com acabaria, però que cadascú necessitava sobreactuar per salvar el seu propi relat.
En aquesta obra a tres bandes, el paper més dramàtic l’ha jugat, sens dubte, Esquerra Republicana. Els de Junqueras ho havien venut com una batalla èpica, amb línies vermelles i l’IRPF com la pedra filosofal de l’acord. Des d’Esquerra es llançaven proclames solemnes advertint Illa que hauria de suar la samarreta, i els socialistes deien que hi estaven disposats a suar-la per tenir pressupostos. ERC insistit auna vegada i una altra que les línies vermelles eren infranquejables i que el país necessitava avenços que suposessin un “guany de sobirania”. Tot comèdia. L’acord estava dat i beneït des que ERC i PSC es van comprometre a aprovar els comptes abans de finalitzar l’actual període de sessions, i des d’aleshores tot ha estat esperar que el PSOE superés el viacrucis electoral i que, a més, validés l’acord entre ERC i el PSC. Subordinació, no, el següent. L’acord per validar els comptes preveu contrapartides com una societat mercantil d’inversions de Catalunya –que no deixa de ser una guingueta més on els uns i els altres podran posar els seus–, la reformulació de la governança del Consorci de la Zona Franca o una xarxa ferroviària orbital, un projecte del primer tripartit de Pasqual Maragall. I després de tot aquest teatre encara sentim la consellera d’Economia, Alícia Romero, dient que ERC i els Comuns són “grups molt exigents” i, clar, això pot fer caure a qualsevol de la cadira.
L’IRPF, que era la línia vermella que va fer descarrilar el primer acord, no hi és i els republicans ho fien tot amb la tramitació al Congrés, igual que passa finançament. Això ha generat queixes internes en el si de la formació de Junqueras, i en el Consell Nacional es va demanar diverses vegades sotmetre a votació l’acord, fins i tot ho va fer Joan Tardà, que no és sospitós d’anar en contra la direcció tot i ser el líder de l’únic corrent intern que s’ha constituït després del Congrés Nacional a Martorell. Per tal que el paper de l’obra teatral no fos el paper que depèn d’un altre actor principal, el govern espanyol i la seva voluntat de tirar endavant els acords, Illa i Junqueras també han acordat reforçar l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) amb 527 milions fins al 2029, però el traspàs de la gestió de l’IPRF també sembla orbitar per l’espai sense rumb clar. Ara sembla que quedarà pendent fins després de l’estiu, per a l’octubre vinent, però Junqueras ja ha demanat “ajuda” als de Carles Puigdemont.
Més enllà de l’acord, el veritable problema d’Esquerra Repúblicana és la pesant motxilla que arrossega el partit i el seu líder, Oriol Junqueras, qui continua inhabilitat però manté l’aspiració de ser el candidat a la presidència de la Generalitat. En la seva necessitat de marcar un perfil propi davant del pragmatisme d’Illa i de les envestides de Junts, Esquerra s’ha vist atrapada en la pitjor de les paradoxes: haver de garantir l’estabilitat del Govern per demostrar utilitat, mentre que alhora intenta desmarcar-se dels socialistes. Tenen la mania —i no són els únics— de pensar que és millor fer companyia, o salvar, un socialista que deixar-lo fer perquè tothom pugui veure de quin peu calça. Però mentre Esquerra desfulla la margarida sobre si és millor ser la crossa d’Illa o el flagell del socialisme, el PSC i Illa somriuen. Amb aquests pressupostos —que probablement seran els únics de la legislatura—, els socialistes s’asseguren la possibilitat d’esgotar el mandat sense gaires problemes polítics. Els problemes socials, com bé demostren professors, metges, bibliotecaris o pagesos, ja són una altra cosa.
