Un dels poemes polítics més importants de la literatura catalana, l’Oda a Espanya de Joan Maragall, acaba dient “Adeu, Espanya”, i per això sovint se’l llegeix com una mena de precoç manifest independentista. Però el mateix poema comença dient “Escolta Espanya la veu d’un fill…”. I per això hi ha qui el presenta com una de proclamació d’espanyolitat. El poema és més complex, i per això és tan important. Després de la crisi del 1898, Maragall s’adreça a una Espanya abatuda i se’n proclama fill, però li diu que només s’hi sentirà atès com un fill si Espanya canvia en algunes coses molt substancials. Una, entendre’l en la seva llengua catalana. L’altra, apostar per la vida i no per la mort. En altres paraules, d’avui, només s’hi sentirà bé si se li reconeix la mateixa personalitat (molt encarnada en la llengua) i si Espanya assumeix els valors de la modernitat occidental: el progrés, el benestar dels ciutadans, la justícia social, la democràcia… Si Espanya no vol canviar, si no fa el que Maragall li demana per sentir-s’hi bé, el poeta no tindrà altre remei que anar-se’n. I dir-li “Adeu, Espanya”.
Fa més de cent anys, Maragall, donava les claus del que ha estat la visió de la relació amb Espanya de la societat catalana. A partir dels poemes del 1898, es poden detectar tres corrents dins de Catalunya. Un, el que creu que Espanya ja està bé com està i que en tot cas és Catalunya qui s’hi ha d’adaptar, renunciant a la seva personalitat nacional o convertint-la en un particularisme folklòric i assumint el paper de finançadora de l’Estat a través d’un dèficit fiscal extrem (que alguns creien compensar abans amb un superàvit comercial). El segon corrent és el que considera que Catalunya no pot estar còmoda de cap manera en l’Espanya actual, però que hi podria arribar a estar si es produïssin reformes profundes en la direcció doble que reclamava Maragall; més reconeixement de la seva personalitat i un tracte econòmic que permetés el progrés, el benestar i la justícia social a Catalunya. I finalment un tercer corrent ha cregut des de sempre que Catalunya necessita la independència, perquè hi ha creu d’una manera axiomàtica o perquè li sembla impossible que Espanya faci aquestes reformes essencials que permetrien el manteniment de la identitat i el progrés econòmic català dins de l’estat.
Durant un segle i mig, el catalanisme polític ha basculat entre aquests dos corrents: el del reformisme i el de l’independentisme. I durant la major part d’aquest temps, la idea d’una Catalunya que podria tenir un lloc dins d’una Espanya molt diferent (diferent de la que hi ha ara i de la que hi ha hagut mai) ha estat el corrent majoritari. Amb un matís important: no tothom definiria exactament igual quines serien aquestes reformes imprescindibles, fins on haurien d’arribar. L’espanyolisme incondicional ha estat sempre un corrent molt minoritari i l’independentisme explícit fins fa relativament poc temps no era tampoc el corrent principal. En la teoria o en la pràctica, totes les grans figures del catalanisme polític, des de Cambó i Prat de la Riba fins a Pujol o Pasqual Maragall, passant per Companys i el Macià que accepta la Generalitat republicana, juguen amb tots els matisos i les diferències dintre d’aquest gran corrent. Gaziel en ple franquisme escrivia coses semblants a les que havia dit Maragall uns anys abans.
Ara fa una mica més d’una dècada, aquesta relació quantitativa entre els tres corrents va canviar profundament. Al llarg d’un segle, les esperances que Espanya faria aquest canvi que demanava Maragall s’anaven aigualint. I s’anaven cremant cartutxos: això passarà quan mori Franco, quan manin les esquerres a Espanya, quan manin les esquerres a Catalunya, quan entrem a Europa, quan… Totes aquestes coses anaven passant i els canvis no arribaven. Per tant, en un moment determinat es va produir una mena de desengany massiu sobre les possibilitats que Espanya fes aquests canvis, no pas perquè no pugui fer-los, sinó perquè no vol fer-los, perquè Espanya ja s’agrada tal com és, perquè no en veu la necessitat ni el benefici. Doncs si resulta que Espanya és irreformable, si avorta qualsevol reforma rellevant en aquesta direcció, si creu que no cal fer-la, llavors o Catalunya se’n va o Catalunya es queda a Espanya tal com és, no com alguns voldrien que fos. El corrent del mig es va aprimar de sobte i els decebuts davant de les possibilitats reals d’una reforma van adquirir la convicció que no hi havia altra solució que la independència. Però també sectors que estaven a favor de les reformes, posats a triar entrar quedar-se i marxar, per raons de sentiments o d’interessos o del que sigui, van dir que preferien quedar-se a l’Espanya tal com és –encara que en preferirien una altra- que no pas anar-se’n. El corrent central es va encongir i va alimentar asimètricament els dos altres corrents.
Podríem dir que allò que ha fet créixer l’independentisme al llarg de tot aquest temps és fonamentalment el desengany davant de la possibilitat de regenerar Espanya. Espanya, pensen, no ha escoltat el que li proposava Maragall, o ho ha escoltat a mitges; en part s’ha modernitzat, però no ha avançat prou en el reconeixement de la plurinacionalitat. Espanya és i no ha deixat mai de ser un Estat que es vol uninacional amb particularitats regionals, catalanes o murcianes. El que fa créixer l’independentisme és la decepció. La primera dècada del segle XXI, amb l’intent de fer un nou Estatut avortat en allò que era fonamental, amb la humiliació de tenir un Estatut que els catalans no han votat, amb els atacs a la llengua com la llei Wert, amb les hostilitats obertes d’Aznar o les promeses incomplertes de Zapatero, amb l’intent de fer de Madrid una gran capital europea amb els recursos de l’Estat i contra Barcelona, amb la degradació de les infraestructures que Catalunya necessita (cas Rodalies), és la dècada de les grans decepcions, precisament perquè podia haver estat la dècada d’algunes esperances. Decebuts, els reformistes es fan independentistes i se sumen als que ja n’eren, convertint-se en el corrent més ample de la societat catalana. Més que els espanyolistes incondicionals i més que els reformistes que encara poguessin quedar.
Ara les circumstàncies fan que es torni a parlar de la possibilitat que Espanya faci algunes d’aquelles grans reformes que demanava Joan Maragall fa més d’un segle. La història fa que siguin vistes amb escepticisme. Però si altra vegada queda clar que les aspiracions històriques del catalanisme, el reconeixement de la nació i de la seva personalitat pròpia, l’autogovern, les eines per mantenir el progrés, generalitzar el benestar i repartir la riquesa amb justícia, la defensa dels interessos també materials dels catalans, no tenen cabuda dins del marc de l’Estat espanyol, a la curta o a la llarga anirem a una nova onada de decepcions i, per tant, a un creixement quantitatiu i qualitatiu de l’independentisme. Si Espanya torna a dir “això que vostès demanen no és possible dintre d’Espanya”, hi haurà més gent que pensarà: “Doncs ho haurem d’anar a buscar fora d’Espanya”. I faran el mateix itinerari intel·lectual que va fer don Joan Maragall al segle XIX, que començava en un “Escolta Espanya” i acabava en un “Adeu, Espanya”.
15
3
