Aquests dies enrere, al programa de Ricard Ustrell de Catalunya Ràdio comentaven si un personatge com Rubiales agrada a la gent. No aterraven gaire si “a la gent d’aquí” o a la d’allà, de més enllà de Catalunya, vull dir, però afirmaven que sí, que Rubiales agrada. Si més no, interessa, certament: la gent mira, escolta i comenta les notícies i les imatges del personatge, com si fos de casa nostra, veí, comú, quotidià. Potser, fins i tot, m’atreviria a dir que a molts els agradaria ser com el personatge i s’hi emmirallen: una cosa així com un “ell sí que en sap!”.
Aquesta conversa al programa de ràdio sobre què, qui agrada a la gent, em va fer pensar en el ressò mediàtic que va tenir fa un parell de setmanes Kate Middleton: vull dir, la seva malaltia. De sobte, durant uns dies, va semblar també que Kate era de la família: vinga a parlar de la seva malaltia als mitjans de comunicació!
Cada cop que “a la gent li agraden” les notícies sobre algú que queda molt lluny, i se l’instal·len a casa, com si hi convisquessin, penso primer de tot en les persones de debò, les que queden deshumanitzades amb el ressò mediàtic: en la víctima més coneguda de Rubiales, per exemple, en què deu sentir quan el veu a les teles i l’escolta a les ràdios, ella que ha hagut d’abaixar perfil i mirar de fer la seva vida sense gaires notícies, o en l’altra Kate, la que ha de conviure amb la por i el tractament d’una malaltia, la que ha de conviure amb mirar-se la vida i les seves criatures i deu desitjar que la malaltia sigui un malson passatger.
En aquest omplir-nos la casa de gent que queda lluny, en aquest fer-nos nostres les seves vides i posar-los un plat a taula buidem la casa de la gent de debò. Del veí masclista de Bellcaire que ha assassinat una criatura i ha intentat matar la seva mare, de l’anciana que ha d’anar als Serveis Socials a veure si li reconeixen dependència o incapacitat i no se’n surt, amb els terminis i amb la lògica de la paperassa, de les dones que han de viure a cases d’acollida al nostre país, a Catalunya, sí, perquè hi ha homes que les tenen amenaçades. De la quantitat de professores universitàries que són docents dels nostres fills i filles i cobren sous d’entre tres-cents i cinc-cents euros, la major part d’elles perquè han volgut combinar la carrera universitària amb la maternitat i l’acadèmia les ha penalitzat, de la quantitat de treballadores socials que tenim per tot el territori català atenent urgències, totes elles humanes, aquestes sí, i que emmalalteixen per la constant càrrega i frustració que implica, en el dia a dia, que la teva feina sigui mirar de donar resposta a les necessitats reals i flagrants de gent amb recursos que són escassos o que no existeixen.
Jo no dubto que sigui més entretingut parlar de Rubiales a casa, o que sigui més fàcil commoure’s amb la malaltia d’algú a qui no coneixerem mai, però potser sí que ens hem de mirar de prop què n’hem fet, de la realitat humana que sí que és la de cada dia, la que ens envolta, la nostra.
