Aquest 2024, ERC ha obtingut el seu pitjor resultat des del 2010 en unes eleccions al Parlament i ha registrat la pèrdua d’escons més àmplia de la seva història. A l’espera d’una segona volta, qui ha estat president d’ERC 14 anys i ha passat per la presó, vol liderar novament el partit de Macià i Companys amb només el 48% del suport dels militants que queden al partit. Ningú coneix a hores d’ara quin és el veritable full de ruta republicà per als pròxims anys, si bé es constata, sense que ERC ho hagi fet oficial, que el partit ha abandonat la via independentista. I es constata també el partit s’ha ‘Madrilenyitzat’. Proliferen les veus dins del partit -Rufián i Tardà, homes de confiança de Junqueras, en fan especialment bandera- que empenyen perquè ERC sigui el nou Podemos.
Com? Parlant fonamentalment de l’eix dreta-esquerra a Espanya i escapçant l’eix nacional, perquè el partit, defensen, ha d’acollir independentistes i no independentistes. Exactament, l’argumentari del ja escapçat Podemos. És probable que ERC vulgui ocupar aquest espai ja dissolt amb l’absorció de Sumar a la maquinària del poder de l’Estat amb el PSOE, però caldria analitzar si reament hi ha espai per a aquesta oferta ideològica tant a Catalunya com a Espanya. De fet, es constata una distància sideral entre els votants i exvotants d’ERC i la realitat interna del partit, i preguntar-se si aquest és el camí o, per contra, es pot intentar retornar ERC a l’estadi anterior, quan va obtenir el suport d’amplíssimes capes de la societat.
Però de moment, la voluntat d’ERC Barcelona i de la Federació de Barcelona d’entrar a falcar el govern de Jaume Collboni, encara que sigui quan faltin dos anys per esgotar el mandat i que el PSC ja tingui construït el seu model de ciutat, no va en la línia de recuperar l’àmplia base social que va donar a ERC 33 escons el 2021, passant per davant de Junts i empatat amb el PSC. Al contrari, fa més aviat la sensació que convertirà els republicans, en cas de materialitzar-se el pacte a la capital del país, en subsidiaris del PSC, força ara hegemònica al país, una segona crossa com ho són els Comuns. I el pitjor, sembla que entrar a l’Ajuntament de Barcelona sigui l’únic projecte que ara mateix té ERC sobre la taula, després d’haver investit Salvador Illa i haver d’esperar pacientment si Madrid respecta l’acord de finançament singular i en quins termes.
A hores d’ara la militància de Barcelona ciutat fa sis mesos que espera poder votar sí o no a un acord inicial amb el PSC -que el mateix Junqueras va dir que caldria renegociar– per entrar a l’executiu de Collboni, i del qual no saben ben bé quins costos i beneficis tindrà per a la ciutat, el país i la mateixa ERC. I és que dir sí o no governar amb el PSC a Barcelona no és menor, és marcar un canvi full de ruta que ja s’ha apuntat amb la investidura de Salvador Illa, però que en aquest cas pot acabar en desastre.
Si no hi ha avançaments electorals a Espanya i Catalunya, les pròximes eleccions seran el maig de 2027 i seran municipals. El que passi a les urnes a Barcelona és substancial, marca tendència per a les eleccions al Parlament de 2028. I si ERC entra al govern de Collboni, pel cap baix, el febrer o el març de 2025, tindrà tot just un any per lluir beneficis de falcar el PSC i començar a desmarcar-se del PSC si no vol ser engolit. Però Collboni dona per fet que es menjarà part dels Comuns, ara sense líder, i no tindrà manies a fer-ho amb ERC. Cinc regidors al govern del PSC no salvaran ERC.
