Fi del teatre. Ada Colau ja dona per liquidat el seu període a l’oposició fictícia i exigeix a Jaume Collboni els càrrecs que li pertoquen al govern municipal per haver-lo investit amb el PP. I ho vol deixar lligat abans del setembre per evitar ser entabanada pel PSC i no obtenir cap rèdit a canvi d’aprovar uns pressupostos progressistes. “No tindria sentit facilitar uns pressupostos a l’alcalde i que després faci els acords amb JxCat. Tenim prou experiència per no caure en aquest error”, diu Colau per reclamar el poder que considera que li correspon per ser d’esquerres.
Fins aquí, totalment legítim reclamar cadires després d’haver sortit a la foto amb el PP el 17 de juny al Saló de Cent. Però l’argument de barrar el pas a Xavier Trias, “la dreta que estén catifes vermelles als poders econòmics”, fa aigües quan tot just un dia abans d’aquesta crida urgent a Collboni perquè adjudiqui cadires als Comuns a Sant Jaume, Ada Colau apressava aquesta dreta de Junts a apuntalar sense línies vermelles el govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz i a oblidar-se de “les solucions màgiques”. És més, Colau passa la pilota al president Puigdemont dient que “sabrà escoltar la voluntat de la ciutadania de Catalunya el 23-J a favor d’un govern progressista”.
Ras i curt, el que exigeix Ada Colau en nom del progressisme no és una revolució democràtica, sinó el repartiment del poder sense filtres. Aquí i a Madrid. A Barcelona, amb un bipartit amb el PSC, i a Madrid, amb el PSOE. L’ordre natural de les coses, un gran partit del règim del 78 governant flanquejat per una crossa, com ho eren ICV i IU i ara BComú i Sumar. I Junts, que segueixi essent el que era CiU, una minoria nacionalista al Congrés que de tant en tant votava coses dels partits realment importants a canvi d’algun peix.
37
1
