“Cobardones”

La tal De Cospedal, només amb una sola frase, va definir quina és l’opinió dels espanyols sobre nosaltres: “los catalanes son muy cobardones”. És clar, ells es consideren molt valents perquè, al capdavall, tota la nostra història dels darrers noranta-tres anys es redueix al fet que vam perdre una guerra el 1939. Les conseqüències encara les patim de forma notable en el nostre capteniment polític.

Recordo com si fos ara quan un gran amic a qui li van afusellar l’avi al Camp de la Bota de Barcelona, em va dir una vegada: “en la meva família, el meu pare i jo sempre hem viscut amb la sensació de ser de la banda dels vençuts. Ara, per fi, el meu fill de divuit anys ja no té aquesta sensació. Hem trigat tres generacions per treure’ns de sobre aquesta maleïda llosa!”. Tres generacions! Els espanyols pensen que les derrotes són eternes. Ho creiem també nosaltres?

No podem ignorar que la imatge que hem projectat els catalans en les darreres dècades no ha estat precisament la d’una gent aguerrida i disposada a jugar fort. Segurament les millors excepcions foren els dies del primer d’octubre del 2017 i les jornades de protesta de la tardor del 2019 a causa de les sentències del Tribunal Suprem. Eren els moments que semblava ressorgir l’esperit almogàver. “Ui, quina por!”, van pensar les ments privilegiades de la política catalana. Calia tornar la gent a cleda autonòmica que garanteix sous i poltrones. Aquest va ser el seu objectiu i, ens agradi o no, l’han assolit. 

Com que els espanyols dominen l’art de la colonització, saben aprofitar les febleses dels “indígenes”. Ara per ara, ens tenen pendents del plat a taula. La crisi ens colla i l’aixeta dels ajuts la controlen des de Madrid. Són els mestres de la repartidora, la qual sempre cau de la seva banda. El seu gran avantatge és tenir menjant de la seva mà a uns escolanets catalans vestits de polítics que justificaran totes les martingales malgrat els escarafalls sobre l’espionatge o les infraestructures. No faran caure res perquè, diuen, sempre serà pitjor que vingui l’extrema dreta. Qui es vulgui mamar el dit que els continuï votant.

De moment, els amos, dormen tranquils. Els “covards” catalans no faran mai res que no posi en perill la seva estabilitat econòmica i social. Criden i es queixen,  però no aniran més enllà, pensen. Segurament tenen tota la raó en creure això quan veus quines són les cares que ens representen. Qui pot imaginar-se trencant un plat un Aragonès o una Borràs? Pobrets, si no saben anar més enllà del posat funcionarial o el somriure permanent.  

Amb tot, ignorar que Catalunya té gent amb més vàlua que els pocapenes que avui ens representen suposa la pitjor amenaça per a Espanya. Reduir la capacitat d’un poble a una colla d’aprofitats, és un exercici d’aprenent de polític. Significa no saber per on es mouen els ressorts de la psicologia col.lectiva. Aquí és on rau el seu punt flac.

Sé que molts catalans pensaran que això són falòrnies per intentar aixecar una mica la nostra moral. Són aquells que pensen igual que la De Cospedal. Però creure que pots acabar amb una nació a còpia de decrets i de traïdors, sempre és la millor recepta per errar-la.