El dia de les eleccions americanes del 2016 em va tocar donar una classe de Teoria Política sobre Hannah Arendt. La pensadora jueva és mundialment reconeguda per la seua obra Els orígens del totalitarisme, on explica, entre altres coses, com va arribar Hitler al poder. Ja en aquell moment, per algunes semblances de context, la primera victòria electoral de Trump va ser molt inquietant. La segona, fa uns dies, confirma que cap democràcia està blindada contra l’emergència de nous líders populistes i autoritaris.
Fa temps que tots els símptomes hi són. Un món en què les generacions més joves tenen pitjors condicions de vida que els seus pares ha de ser per força un món perillós. El nostre règim de llibertats, la democràcia liberal, és un sistema moralment superior a qualsevol de les alternatives. Però només s’ha consolidat i estabilitzat en societats més aviat benestants. La correlació és tan alta que per damunt d’un llindar de renda per càpita, tots els països són democràtics.
Qualsevol règim polític, democràtic o autoritari, ha d’oferir una mínima prosperitat als seus ciutadans. Altrament, la seua supervivència no està garantida. Per això la caiguda de diverses democràcies europees abans de la Segona Guerra Mundial s’associa a la greu crisi econòmica que va afectar el món aquells anys. I tot i que les crisis financeres que hem patit aquest segle són equiparables a les d’aleshores, els efectes sobre la població es fan notar de manera més progressiva, amb la precarització del jovent i l’empobriment sever de la classe mitjana a tot occident.
Als anys 20 i 30 del segle passat moltes democràcies varen col·lapsar. Ara, Trump i les extremes dretes europees són una amenaça semblant. I en gran manera també és conseqüència de la pèrdua de confiança en el sistema per garantir millors condicions de vida a cada generació. El deteriorament institucional, la polarització i la desafecció amenacen les democràcies més antigues. Com no s’haurien de notar els efectes a ca nostra?
A ca nostra, aquesta desafecció han arribat barrejada amb la desafecció generada per la gran reculada dels partits independentistes. I no és casual. Perquè justament l’esperança generada pel projecte de fer un país nou era la millor vacuna contra la desafecció. Ja voldrien molts països tenir l’opció que tenim nosaltres de tornar a començar, refundar les institucions i recuperar una part de la riquesa que ens és manllevada.
Els partits independentistes, tots, han incomplert promeses i han comès greus errors estratègics. Tots han pres decisions que ens allunyen de la independència i malmeten la credibilitat del projecte. No han entès fins a quin punt abandonar el camí de l’1-O ens situava en un carreró sense sortida com a país. Ara, a més de l’afebliment de la nostra identitat i el nostre benestar, tenim també un enorme afebliment de les institucions i de la mateixa democràcia.
ERC va amanir la seua estratègia de rendició amb alguns focs d’artifici identitaris importats de les esquerres anglosaxones. No sé de qui va ser idea abandonar la defensa de la identitat catalana i fer bandera de la defensa de totes les altres identitats. El que està clar és que li han servit en safata la importació del discurs antiwoke a l’extrema dreta nostrada. Ho han fet tot tan malament que tothom ha eixamplat la base gràcies a ells, i a costa d’ells.
Junts, que després del gir estratègic d’ERC havia quedat com l’opció independentista més creïble, ha decidit abandonar el seu perfil més rupturista. Just quan era més alta la demanda de coses noves, desvinculades de l’establishment i de la política tradicional, els de Puigdemont han apostat per rehabilitar Pujol, reivindicar Convergència i fitxar exdirigents d’Unió. I després encara se sorprendran que no els voti cap jove ni per error.
Total, que quan més ens calia una alternativa radicalment renovadora per trencar amb l’statu quo, els partits independentistes han optat per tornar-se conservadors, abraçar-se a l’establishment, mantenir lideratges amortitzats i aparcar la independència fins no se sap quan. Es parla molt de com es pot esmicolar la nació i molt poc de com d’amenaçades es troben també les institucions. La independència no només és l’única oportunitat d’oferir un futur millor a les generacions abandonades per l’statu quo. Potser és també l’única alternativa que ens pot salvar de l’onada reaccionària que amenaça el món occidental.
