Ja sé, ja sé, que molts lectors replicaran al títol d’aquest comentari dient alguna cosa així com ‘i a mi què m’importa el que ocorri a Castella i Lleó?’. Ho entenc, consti, malgrat que penso que res del que succeeixi en una part del món deixa de tenir influència en la resta: és el desavantatge de ser, com qui subscriu, un internacionalista a la vella usança, d’aquests que creuen que el vol d’una papallona a París té a veure amb el desencadenament del vendaval a Tòquio.
Per raons professionals, vaig haver de ‘empassar-me’ sencer en la nit d’aquest dimecres el debat entre els tres candidats a la presidència de la Comunitat castellà-lleonesa (quin avorriment, per cert) i, clar, puc constatar que el que succeeixi o deixi de succeir a Catalunya no era, ni des de lluny, la principal preocupació dels senyors Tudanca, Igea o Fernández Mañueco. De fet, lògic, Catalunya no va ser ni remotament esmentada en l’hora i mitja de plumbis presa-i-daca-verbals entre els tres homes que aspiren a presidir la Comunitat que constitueix l’epicentre de l’Espanya ‘de sempre’.
El curiós del debat eren, no obstant això, les absències: tothom intueix que serà ‘el quart personatge’, absent d’aquest espectacle, és a dir, el candidat de Vox, qui decidirà amb bastant probabilitat qui serà el president de Castella i Lleó en virtut de les necessàries aliances postelectorals. Em refereixo, per descomptat, a Juan García-Gallardo, un jove amb una trajectòria després de si de tuits i declaracions –alguns esborrats precipitadament; uns altres no—veritablement aterridors, per la qual cosa tenen de racista, de xenòfob, masclista i poc integrador. Són gents com García-Gallardo les que propugnen la fi de l’Estat autonòmic, la separació d’Espanya respecte d’Europa, el combat contra l’immigrant i la fi de tot diàleg amb els ‘diferents’. I ‘mà dura’ amb la díscola Catalunya, per descomptat. És aquest Vox, el més dur, el que, si les enquestes encerten, decidirà si el Partit Popular governa a Castella i Lleó i, posteriorment, si governa a Espanya, en aliança amb Vox naturalment, amb les repercussions que això tindria sobre les relacions entre Catalunya i la resta del país. Entre altres vàries i múltiples conseqüències, clar.
Permeti’m que, com a ciutadà que vol la major harmonia per al seu país, i, per a mi, país significa Espanya, què li farem, m’aterreixi davant la possibilitat que aquest tipus de populismes es faci amb parcel·les de poder, ara a Castella i Lleó –les enquestes donen una important pujada a Vox en les urnes aquest diumenge–, demà pot ser que en tota Espanya, qui sap quan a Andalusia, després a Madrid, d’aquí a uns dies a França… Què està ocorrent en la nostra societat, en les nostres societats, perquè el fenomen de l’anomenat populisme, que és la nova forma del feixisme, penetri fins al punt que l’està fent a Europa, a Llatinoamèrica, fins i tot als Estats Units, almenys lliures, encara sort, de la bogeria de Trump?
Bé, no voldria portar el cas de Castella i Lleó tan lluny com per a comparar-lo amb aquesta Amèrica del Nord que va veure a un tipus vestit de búfal assegut, potes enlaire, davant la taula del president del Senat dels USA. Però no deixa de ser un símptoma, un exemple, més. L’avanç de l’antidemocràcia en una regió qualsevol del món significa un pas més cap a la liquidació d’una democràcia sana en qualsevol altre lloc. Vox va albergar fa poc més d’una setmana una trobada a Madrid amb els dirigents de les formacions polítiques europees que representen el que jo més avorreixo: la intolerància, l’exalçament de la desigualtat de gèneres, les barreres a la llibertat d’expressió de tota mena. És aquest el Vox que pot resultar clau per a saber qui presidirà la Comunitat que està en l’entranya de la nació espanyola.
I és, per tant, una pèssima notícia per als qui, com qui subscriu, advoquen per l’enteniment, el pacte, el diàleg d’igual a igual, entre les persones i entre els territoris. Fixi’s vostè, amable lector, si el que ocorri el diumenge a Valladolid, Sòria, Burgos, Segòvia, Lleó, Àvila, Salamanca o Zamora, terres que vostè considera probablement tan llunyanes, té importància. Per a mi, la veritat, que tampoc soc castellà-lleonès més enllà del meu afecte cap a aquests paratges, té molta, i no m’agrada gens el que intueixo.
