Fa molts, molts anys, quan feia la mili espanyola a un país ocupat militarment per l’exèrcit espanyol, Euskadi, em va venir de gust fer-li la guitza a un sergent chusquero. Aquell individu s’encarregava d’unes classes teòriques en les quals intentava encomanar-nos ardor guerrero i ficar-nos al cap que la nostra missió a la vida era plantar cara al enemigo i morir gloriosament per la pàtria sense dubtar-ho ni un segon.
Van ser tantes les hores dedicades a tot el que s’esperava d’un soldat per enfrontar-se al enemigo, que no me’n vaig poder estar: Mi sargento, exactamente, exactamente, ¿quién es el enemigo? ¿Los rusos, los moros, los franceses?
Pobrissó. Tot i que era un cabró integral, el cap li va explotar: Pues ¿quién va a ser el enemigo? Está clarísimo, recluta, que ya sé que eres un puto catalán. El enemigo es… ¡el enemigo! La gracieta em va sortir cara, però vaig començar a aprendre moltes coses… Això passava a mitjans dels anys vuitanta, quan semblava que era possible una Espanya lluminosa, que abracés totes les identitats, que superés tota aquella inèrcia de segles d’opressió, aïllament i misèria… Aquella il·lusió se’n va anar a fer punyetes després del castell de focs del 92: molt estimulant, sí, però totalment fals.
I ara, tants anys després, la resposta a la meva pregunta és més clara que mai. Els catalans són i seran el enemigo, els enemics emprenyadors de sempre, el gra al cul que no els deixa viure.
Fan veure que es preocupen per les ànsies expansionistes de Putin, boníssima excusa per gastar diners en coses útils com armes o comissions o suborns i no en inútils despeses socials. Fan veure que es preparen per si un dia els marroquins els ataquen, cosa que passarà i que serà l’enèsima humiliació de l’antic imperi, però en el fons el que els posa catxondos des de fa segles és rematar l’ocupació i l’assimilació de Catalunya.
Aquest és el fil conductor que va d’Abascal a Aznar, a González, a Zapatero, a Sánchez, a Feijóo, a Iglesias i Echenique i tota la resta a dreta i esquerra. Aquest és el factor comú, amb diferents nivells de mala hòstia: acabar per sempre amb la diferència catalana, aquella pedra a la sabata que no suporten més i que ni tan sols el seu heroi Franco (heroi de l’esquerra i la dreta castellanes, diguin el que vulguin) va poder erradicar per sempre.
No els fa nosa Montoro. No els fa nosa Mazón. Ni Ábalos. Ni Santos Cerdán. Ni el nòvio de l’Ayuso. Ni molt menys el brutal robatori del campechano emérito. Ni tantes altres coses, que formen part de la normalitat mafiosa d’un Estat feliçment instal·lat en la corrupció sistèmica, massiva.
El que els fa nosa és Catalunya, que saben que ara es troba en un moment de feblesa, de depressió, de confusió i de divisió. Per això tot s’hi val. Des d’unes llatines tòxiques que es creuen amb dret a insultar-nos fins a la demencial història de Sixena, amb tota la resta de derivades: el finançament singular que serà l’estafa del segle, les rodalies que no rodaran mai, l’aeroport demencial, la destrucció de l’habitatge, de la societat, de l’economia, de les comunicacions, del turisme aberrant, de la identitat…
Ara han trobat un filó: ser català és ser racista. Fins fa quatre dies, l’acusació era de supremacista. Ara ha pujat de categoria i ens ho empassem amb naturalitat, més enllà d’alguns cagumseus a les xarxes socials. No és nou, això del racisme català: sempre ha funcionat. El que és nou és la docilitat amb la qual ens ho empassem, permetent que qualsevol ens falti al respecte i que contribueixi a un relat absolutament destructiu. Un relat que, atenció està triomfant i s’està consolidant.
Aquell sergent justet de neurones que es va emprenyar tant amb la meva pregunta sobre qui redimonis era el enemigo, ara està guanyant la batalla. El enemigo som els catalans. I tinguem-ho clar, si continuem així: ens tractaran com al enemigo. Això només és el principi, si ens arronsem i els ho permetem. I si no entenem que els enemics de veritat són ells.
