Ara sí, Catalunya torna a ser una comunitat autònoma com Déu mana, “ni més ni menys” que cap altra, diu el president Salvador Illa. I els catalans també tornarem a ser normals, perquè el president de la Generalitat viatjarà a la Zarzuela per reunir-se amb una institució legitimadora del franquisme i capitanejada ara pel monarca espanyol de l'”A por ellos” del 3 d’octubre del 2017. La trobada serà “el retorn a la normalitat”, diu l’executiu català, que també ha restituït la bandera espanyola a la iconografia de Palau com a màxima expressió d’aquesta normalitat autonòmica.
Naturalment, un govern escollit legítimament té tot el dret del món a mantenir relacions institucionals amb Felip VI, més encara el PSC, el partit més monàrquic de l’Estat. I naturalment, té dret a aplicar el seu programa electoral, que valida el sistema autonòmic i el café para todos. Però qui ha investit aquest president ha estat un partit independentista, a canvi, se suposa, d’avenços notables en aquest autonomisme. De facto, la majoria del Parlament ha legitimat el PSC per determinar què és “normal” i què no ho és democràticament a Catalunya. I ara se sap que reclamar democràticament i pacíficament la independència no era “normal”, com tampoc era “normal” negar-se a presentar vassallatge a un home que crida a la humiliació i el càstig als catalans que no compraven el nacionalisme espanyol més agressiu de la història.
El nou Govern de Catalunya ha tingut via lliure per tornar a la pantalla anterior del procés i implantar la “pax” social que permet tenir el poder absolut a totes les grans institucions. Des del 2021, l’independentisme li ho ha posat fàcil al PSC: ha perdut la majoria història del 52% i 74 diputats perdent-se en guerres sobre com afrontar la repressió espanyola i com encarar la negociació política del conflicte amb l’Estat. Ha quallat -i els partits no han mogut un dit per evitar-ho- el discurs que l’independentisme no s’ocupa dels problemes reals dels catalans com sí que fa un partit d’ordre i desideologitzat com el PSC. I és així com s’ha tornat a una Catalunya “normal”, una Catalunya espanyola.
A partir d’aquí, és feina de l’independentisme polític i cívic trobar el camí perquè torni a ser “normal” el dret a la dissidència i la resistència a la repressió política. Perquè ara no hi ha sobre la taula cap referèndum ni cap acord de claredat, només la promesa que el dèficit fiscal crònic seguirà essent sagnant, però no tant. Perquè Catalunya no sigui “ni més ni menys”, que diu el president Salvador Illa.
