Fa poc l’activista Greta Thunberg va fer una aparició viral en la qual denunciava la inacció de les autoritats del món pel que fa al futur del planeta. La coneguda militant, que per cert ja ha assolit la majoria d’edat, feia una intervenció molt en la seva línia juvenil; descarada, acusadora, posant el dit a la nafra. Denunciava el canvi climàtic, i el fet que els polítics s’havien passat els darrers 30 anys fent bla bla bla. Reconstruir millor, bla bla bla, deia Greta; economia verda, bla bla bla; emissions zero bla bla bla…
La jove sueca es va burlar així dels líders polítics mundials, als quals va acusar d’oferir promeses buides que després no són acompanyades d’accions rotundes. No li falta raó, i ja veurem com acaba la cimera de COP26, inaugurada justament avui a Glasgow. Segur que s’anuncien necessitats apocalíptiques, potser s’assoleixen grans compromisos i segur que després no es fa gaire res, com sol passar. D’entrada, podem dubtar que les emissions dels vols aeris i dels cotxes es redueixin gaire, i encara menys en aquests temps afectats per la pandèmia, en què les aerolínies miraran de recuperar tot passatger que es presti a enlairar-se encara que sigui empudegant l’atmosfera.
Per molt que hagi sonat la veu d’alarma, la reducció de l’escalfament serà difícil. Limitar la pujada global de temperatures a menys de dos graus en vuitanta anys sembla que no hagi de ser molt complicat, i en canvi ho és, i molt. Anem encaminats a un escalfament de 2’7 graus en l’horitzó 2100 i els grans actors industrials –la Xina, els EUA, Índia i Europa- no estan sempre per fer la feina que toca. Això ens aboca a la inundació de les zones baixes costaneres de molts països, amb illes que desapareixeran i ciutats que seran engolides per la pujada del nivell del mar. En fi, una calamitat.
Hi ha coses, però, que potser haurien de ser més senzilles de fer. La setmana passada vaig rebre un correu electrònic de l’admirable Greta Thunberg, en què m’exposava tots aquests riscos i més. Em vaig sentir realment privilegiat de rebre una comunicació directa i personal de la jove celebritat que, per algun motiu que ignoro, em va considerar mereixedor de compartir els seus pensaments. La missiva estava en castellà i jo, que també sóc admirador de la llengua de Cervantes, em vaig llegir el text de dalt a baix.
Quan vaig arribar a l’apartat que parlava de la biodiversitat, de preservar la riquesa cultural humana i els drets humans, tots els cables se’m van creuar. Per quin motiu a mi, ciutadà de Catalunya, se m’enviava un escrit de la senyora Thunberg en castellà només? Per què no en un anglès global d’aquells que fan tanta patxoca? I sobretot, per què no pas en un idioma català que és el meu, que és oficial, i que no deixa de ser una mostra de biodiversitat, de riquesa cultural i de drets humans? La incomprensió em va deixar perplex.
Tal vegada la culpa no és de la jove lideressa de les bones causes mundials. Segur que la culpa torna a ser dels polítics i del seu bla bla bla. No en tinc cap dubte. Però l’organització que feia circular el missatge, i que té una seu a Madrid, anomenada Avaaz, bé podia haver imaginat que entrava en flagrant contradicció quan ignorava la sostenibilitat lingüística i no defensava aquesta preciosa balena que és l’idioma català. Ja sé que la reivindicació és menor –què dic, és miniaturista!-, davant dels reptes catastròfics planetaris als quals s’enfronta la immensitat del nostre univers. I sí, em consta que estem davant de l’apocalipsi. Però mireu com sóc, que a mi encara em preocupa el jardinet.
Així que em posaré pesat, intransigent i talibà, i ja he decidit que no donaré suport a cap causa salvadora de la humanitat que no s’immuti pels tràngols del meu jardí. Em sap greu, però em donaré de baixa i no invertiré ni recursos ni esforços en cap organització que ja li estigui bé trepitjar la meva llengua, i que entoni un “català bla bla bla”, o pitjor. I no voldria que es molestés ningú, o no ho sé, quan dic que la meva espècie (és un dir) també té dret a sobreviure.
