Quan miro les imatges de desenes i desenes de persones intentant impedir el desnonament d’un inquilí a Casa Orsola, un edifici modernista de l’Eixample, em pregunto què deuen estar pensant els 2 o 3 altres desnonats que hi ha, de mitjana, en el mateix dia a Barcelona, o a Santa Coloma, o a Badalona, o a l’Hospitalet. Perquè si el que realment volen al Sindicat de Llogateres és reivindicar un lloguer digne de forma transversal, no se m’acudeix millor manera de sabotejar la seva causa que la forma com l’estan vehiculant.
Durant les últimes setmanes, el 90% de la seva activitat a xarxes socials s’ha centrat en aquest sol cas, fins al punt que, fins i tot quan van ser convidats als Premis Gaudí -i ningú és convidat a parlar a l’escenari d’aquest sancta sanctorum de l’establishment cultural català per accident- van centrar la seva intervenció en aquesta acció concreta. Mentrestant, el desnonament d’una família vulnerable al Poble Sec fa pocs dies tot just va merèixer un parell de tuits i la presència d’un grapat d’activistes per aturar-lo. Això, per parlar només del que ells mencionen.
L’aproximació que fa aquest Sindicat a la crisi residencial no reflecteix la seva realitat sociodemogràfica. Només cal veure que a les seves assemblees hi ha una clara sobrerepresentació de persones blanques, de classe mitjana dels barris més cobdiciats comercialment de Barcelona (Eixample, Poblenou), mentre que els desnonaments per impagament del lloguer són especialment a Roquetes, Carmel, Ciutat Meridiana i el Raval, i els que els pateixen són sobretot persones migrades. De fet, el problema d’habitatge afecta especialment persones que viuen fora de Barcelona i que no poden pagar un lloguer molt menor que els que està pagant qui viu al centre de Barcelona.
És evident que la pèrdua de poder adquisitiu que fa que les ciutats expulsin també la classe mitjana autòctona és un problema, perquè és indicador claríssim l’empobriment. Però que sigui aquest col·lectiu, molt vinculat a l’elit barcelonina de tota la vida, qui s’apropia i visibilitza aquesta lluita envia un senyal a les classes més desafavorides que són menys importants i a l’statu quo que no seran un problema real.
Discursivament, a més, això es veu molt bé quan apunten als rendistes, com un empresari propietari d’un fons voltor, que no es pot fiscalitzar políticament sinó només intentar denigrar socialment, que a més no serveix de gaire, en comptes d’apuntar a la classe política que a la gala dels Gaudí els va aplaudir amb les orelles. Aquesta classe política, malgrat dir-se d’esquerres mai no ha posat solució a la precarietat del mercat orientat al turisme i el totxo que redueix el poder adquisitiu, a la manca d’un parc públic d’habitatge robust, a un model de transport públic obsolet que força la concentració urbana, o a l’absència de polítiques efectives de redistribució territorial. Perquè tots aquests problemes estan directament relacionats amb el model econòmic promogut pels governs (també els d’esquerres, com és el cas concret de Barcelona) i amb la relació colonial d’Espanya cap a Catalunya, i és un conflicte que no els interessa abordar. Això sense esmentar que en el cas concret de Casa Orsola caldria anar directament contra les esquerres que governaven a Barcelona quan se’ls va oferir comprar la propietat al mateix preu que el fons voltor que l’ha acabat adquirint.
D’aquesta manera, el Sindicat està posant la catifa vermella perquè s’aprovi qualsevol regulació cosmètica que resolgui superficialment la situació, com ara una regulació de lloguers, que beneficiaria aquest perfil d’afiliats perquè l’evidència demostra que pot baixar el preu de pisos de cert nivell, però encariria els habitatges més humils de la gent que no està representada a les seves assemblees. Tot plegat encaixa perfectament amb la pau social que els socialistes s’esforcen a vendre, especialment a Catalunya, on necessiten que el malestar per l’habitatge es converteixi en una font de conflicte polític per diluir el conflicte nacional però no massa per a no poder-ho controlar.
El que més em fascina de tot és que hi hagi independentistes disposats a tornar a atendre l’enèsima crida al Front d’Aragó de les esquerres jacobines, que el que busquen sota el pretext de mantenir la ciutat pels seus habitants (cosa que tots volem) és mantenir els privilegis territorials d’una classe social específica, nacionalment espanyola, sense qüestionar el model que ha convertit Barcelona en una ciutat cada cop més inhabitable. És el mateix parany de sempre: les lluites compartides (només amb Espanya), oferir una coartada progressista per evitar el debat sobre la sobirania real que necessitem per transformar el model econòmic i urbà de les ciutats, que és la independència, i que només pot ser defensat pel nacionalisme català.
Només cal veure que, a diferència d’altres manifestacions de caràcter social que hi ha hagut els últims vint anys, on es podien veure símbols que reivindicaven la identitat nacional dels activistes (estelades a mobilitzacions com Lo Riu és Vida o en defensa de l’educació pública, l’estreleira a les manifestacions del Prestige, senyeres tricolors a les protestes per la DANA) com a forma de cridar a la cohesió social identificant el demos que pateix les conseqüències d’un fet i necessita respostes, ara cada cop hi és menys evident l’adscripció nacional, com passava a les manifestacions de la PAH que van acabar fagocitant els Comuns, és a dir, els socialistes. Aquest buit, doncs, no és casual ni innocent: quan s’esborra conscientment una identitat col·lectiva, sempre n’apareix una altra per omplir aquest espai.
És evident que, més enllà de la crisi residencial real que necessita respostes s’està desplegant una operació política per desmobilitzar l’independentisme utilitzant precisament el patiment dels llogaters més vulnerables com a moneda de canvi. I això és encara més pinso per a l’extrema dreta que ens diran que cal aturar… tornant-los a votar.
