Benvolgut Joan Manuel Serrat. Ara fa uns dies vas decidir acomiadar-te per sempre dels escenaris després de cinquanta-set anys de carrera. Ho vas fer omplint tres cops el Palau Sant Jordi, prova inequívoca de la gran estima que et té la gent. T’estimen perquè les teves cançons, plenes de sensibilitat i de tendresa, els han colpit i els han arribat al cor. A mi també m’han colpit algunes i no em fa res confessar-te que em continuo emocionant cada cop que escolto Paraules d’amor o La tieta. Cal ser un atent observador de l’ànima humana per escriure aquestes cançons, sobretot la segona. Hom, potser despectivament, dirà que són cançons sobre petites coses, cançons que no parlen de qüestions intel·lectualment elevades. Jo no comparteixo aquest parer. Tota la nostra existència està feta de petites coses, coses d’aparença insignificant que, tanmateix, al final de la vida, adquireixen la seva justa mesura i perduren en el record. És meravellós que hagis sabut captar la universalitat d’aquestes petites coses, que n’hagis estat cronista i que ens les hagis transmès en forma de cançó.
No puc dir el mateix amb relació a la teva filiació política. Dic filiació, no pas ideologia, perquè en aquest món hi ha moltes altres coses a més de Catalunya i crec que compartim la mateixa aversió per les injustícies socials, per l’extinció d’espècies animals i per la repugnant espoliació dels recursos del planeta; xacres, aquestes, que ens aboquen irremissiblement a l’autodestrucció. I és justament per això que se’m fa difícil entendre que algú de la teva sensibilitat pugui ser tan insensible a la injustícia espanyola contra Catalunya, tan indiferent a l’espoliació sistemàtica dels seus recursos, tan indolent davant la persecució de la seva llengua, tan insolidari davant l’assetjament que pateixen els seus drets nacionals i tan abúlic davant la destrucció de tot allò que defineix la seva identitat com a poble.
On eres, l’U d’Octubre, benvolgut Joan Manuel? On eres, mentre el teu poble omplia els carrers de viles i ciutats per votar –votar, sí, votar, ves quina cosa tan bèstia i incívica!– i era brutalment agredit per l’Estat espanyol a la porta dels col·legis electorals? On eres, mentre les televisions d’arreu del món repetien i repetien les imatges de catalans apallissats i ensangonats per unes forces espanyoles rabioses i assedegades de sang? On eres, mentre Espanya empresonava la meitat del govern legítim de Catalunya i forçava l’altra meitat a l’exili? On eres, Joan Manuel? Tu, que vas viure l’exili i saps prou bé el que significa, no has obert mai la boca en defensa del president Puigdemont i de la resta de membres del seu govern. Vas callar l’any 2017 i continues callant el 2023. Es pot ser espanyolista, sens dubte, però els drets humans haurien d’estar per damunt d’aquesta filiació, no creus? Llevat, és clar, que pensis, com pensava el teu exiliador, que la ‘unidad de España’ està per damunt de tot. On eres, quan molts dels qui t’alaben, t’aclamen i t’aplaudeixen cridaven: “¡A por ellos!”? On eres, Joan Manuel?
Has callat i continues callant com ho han fet i com fan molts dels teus col·legues espanyols de ‘izquierdas’. Ni tan sols has obert la boca les vegades que el teu company Joaquin Sabina ha explicitat la seva catalanofòbia. Supremacista de soca-rel, Sabina, menyspreant la llengua catalana, diu: “Yo me considero de una patria mucho más grande, que es mi lengua, la lengua española”. Aquest supremacista és l’home amb qui has compartit escenari tantes vegades. Recordes el diàleg catalanofòbic que ell i Arturo Pérez Reverte van mantenir a El Mundo TV l’any 2016? Referint-se a Catalunya, Reverte diu: “En el siglo XVIII, como soy jacobino, lo habría solucionado “¡Chas! ¡Chas!, guillotina. Ahora no tiene solución. Entonces se podía pasar una población entera a cuchillo; pero en el siglo XI, no en el XXI”. I Sabina li respon: “Me adhiero a la propuesta”. Ningú no va sentir la teva veu.
En el teu concert de comiat vas presentar la cançó Plany al mar dient: “I va ocórrer que aquestes platges on vaig aixecar els meus castells de sorra van anar omplint-se de plàstics i de llaunes i les seves aigües es convertiren en un femer i el mar que va batejar la meva infantesa és avui un sarcòfag on descansen milers d’homes i dones que han pagat amb la seva vida l’intent de fugir d’ells mateixos”. Belles paraules de denúncia que naturalment comparteixo. Ves per on, entre els assistents, a primera fila, al costat de Miquel Iceta, hi havia Pedro Sánchez, líder del partit dels teus amors, que encobreix la matança de Melilla del 24 de juny d’enguany, dia en què trenta-set subsaharians van ser assassinats policialment mentre intentaven, com tu dius, fugir d’ells mateixos. D’ells mateixos i de la fam. Pedro Sánchez, fins i tot va fer callar Podemos ‘por razones de Estado’. I és Sánchez, aquest progre-universalista que t’aplaudia entusiasmat, el mateix que practica infinitat de devolucions sistemàtiques en calent sense cap mena d’escrúpol. Ho fa dia rere dia amb els immigrants que aconsegueixen sobreviure en aquest mar del qual et planys. Tenies Pedro Sánchez davant teu, Joan Manuel. Una gran ocasió per retreure-li el seu cinisme. Però no ho vas fer. Minuts abans, havies cantat aquella preciosa declaració d’amor a la terra anomenada “Pare”, en què et preguntes “què li han fet al riu que ja no canta”. Però ni l’endemà de l’U d’Octubre ni tampoc després ningú no va sentir que et preguntessis què li han fet a Catalunya.
En arribar al final del concert, et vas asseure i vas fer un breu discurs. Vas començar dient: “No puc deixar l’escenari…”, però, de sobte, una veu, una veu entre quinze mil, va cridar “¡En castellano!”, i tu, talment com si fos una ordre que vingués del més enllà, fent una demostració de submissió apresa, et vas aturar i vas dir: “¡Ah, pues sí! Lo voy a decir en castellano, sí, porque lo entenderemos todos”. I vas continuar ‘en la lengua que entiende todo el mundo’. Vas dir la frase més emblemàtica del nacionalisme espanyol a l’hora de residualitzar la llengua catalana i mostrar-la com una llengua inferior, d’estar per casa, que no té més raó de ser que la de ser parlada en la intimitat. Va ser així com, en un instant, et vas convertir en protagonista del “Romanço del fill de vídua”, de Joan Oliver, que diu: “A casa amb la mamà, quan no hi ha visita, parlo sempre en català”. El recordes, oi? Era una cançó que Els Tres Tambors cantaven el 1966. El 1966, Joan Manuel! Fa més de mig segle! I tu la mantens ben viva. Potser per això, ara fa tot just quatre anys, a l’Auditori del Fòrum de Barcelona, vas esbroncar un espectador que et va demanar una cançó en català. L’espectacle era “Mediterráneo da Capo”, d’acord. Però calia esbroncar l’espectador?
No em vull estendre més. Només volia transmetre’t les contradiccions que veig entre la sensibilitat que desprenen les teves cançons i la insensibilitat que mostres davant les agressions que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol. És una paradoxa que un home com tu, que estima la humanitat i que la vol lliure, militi en les files del 155, braç a braç amb PP, Ciudadanos i Vox. ‘Llibertat’, benvolgut Joan Manuel, vol dir reconeixement del dret dels pobles, de tots els pobles, a decidir el seu destí. Un humanista no calla quan el seu poble és apallissat brutalment; un humanista, especialment si és artista, alça la seva veu per defensar la força cívica, pacífica i democràtica de les urnes. Et demano disculpes pel fet que aquesta carta que t’adreço tingui el format de carta oberta, però no t’has de preocupar gens perquè està escrita en català i, per tant, no l’entendrà ningú. Només dir-te finalment, Joan Manuel, que quan no hi siguis, si jo encara hi sóc, les cançons que has escrit i que m’emocionen avui em continuaran emocionant cada cop que les escolti. La discrepància política no m’entela el cervell. La vida de l’artista acostuma a ser prosaica, és la seva obra allò que perdura.
125 
33 
