Cap emigració no té dret a ser conqueridora. Aquesta frase no és meva, me la va dir el professor de filosofia i bon amic Jordi Llimona el 13 de setembre de 1997. Jo, és clar, la vaig subscriure aleshores i la subscric ara. Cap emigració no té el dret d’erigir-se en força invasora, i encara menys quan el país del qual prové és més poderós que el país que l’acull. Parlo de la gent provinent d’estats amb tots els drets reconeguts i amb veu i vot a les Nacions Unides, que obre negocis a casa nostra i que no sols incompleixen la llei de Política Lingüística, que els obliga a retolar l’establiment en català i a atendre els clients en la llengua pròpia de Catalunya, sinó que es revelen supremacistes hispànics i que, tot fent seu el discurs catalanofòbic, exigeixen als clients que els parlin en espanyol. Normalment, són gent egoista i ultra, també a la seva terra, que fan costat al dominador pensant que els anirà millor que sí que fan costat al feble. Són individus acomplexats que volen semblar més espanyols que els espanyols.
En parlo, perquè el nombre d’agressions lingüístiques contra catalanoparlants s’ha incrementat espectacularment. Segons l’Observatori de les Discriminacions, només a Barcelona, el 2024, les agressions lingüístiques van créixer un 52% respecte al 2023. I això només pel que fa a les denunciades. Les altres, com passa en tota mena d’agressions, resten amagades. D’aquí a uns mesos tindrem les dades del 2025, però ja ens podem preparar per a xifres superiors. La Plataforma per la Llengua explica que la catalanofòbia prové preferentment d’empreses, entitats o clíniques privades, administracions públiques, supermercats, missatgeria i bars i restaurants. Aquest mes d’agost, sense anar més lluny, s’ha registrat una allau de denúncies per agressió lingüística per part de propietaris o de treballadors d’establiments comercials.
Entre els casos difosos periodísticament hi trobem: la gelateria ‘Dellaostia’, del carrer Torrent de l’Olla, 128, de Barcelona (que segons un extreballador, el propietari fins i tot prohibeix parlar en català entre companys); la perruqueria ‘Main Parlor’, del passeig de Sant Joan, 149, de Barcelona; el restaurant ‘Danaus’ de Tordera (Maresme); ‘El Frankfurt de la Rambla’ de Tremp (Pallars Jussà); la benzinera ‘Q8 Juià’ de la carretera C-66, Km 27,5, al terme municipal de Juià (Gironès); la fleca i gelateria ‘L’Esquina’ de l’Escala (Alt Empordà); o el restaurant ‘Barraca’ del passeig Marítim de la Barceloneta i guanyador del programa de TV3 ‘Joc de Cartes’. Es veu que l’incompliment de la llei no compta per a TV3 a l’hora de seleccionar els restaurants. Hom dirà que el programa el comanda una productora. Molt bé, i què? Si l’emet TV3, la responsable és TV3. És TV3, emissora pública, qui ha de tenir regles i exigir que no es publiciti cap restaurant que menyspreï el català.
Un element comú de la majoria de denunciats és la resposta que utilitzen per ‘justificar’ la violació de la llei de Política Lingüística: “¡Estamos en España!”. Aquesta resposta, a més de ser grotesca, demostra per si sola la manca d’arguments i la ideologia ultra del qui la dóna. En primer lloc, que Catalunya, pel fet d’estar sotmesa a Espanya, vegi imposada l’oficialitat de l’espanyol al seu territori, no exclou que la llengua pròpia, com el nom i la llei indiquen, sigui la catalana. Un altre motiu pel qual la resposta “¡Estamos en España!” és insostenible, és que la llei de Política Lingüística obliga el catalanòfob a retolar i a atendre en català. I no s’hi pot oposar, perquè, ves per on, si com ell diu “¡Estamos en España!”, la llei catalana és una llei ‘espanyola’ d’obligat compliment. I les lleis espanyoles sí que les compleix, oi? Tot plegat deixa ben clar que darrere aquestes agressions, no hi ha ignorància, no hi ha desconeixement. Hi ha voluntat de fer mal. I és greu, perquè, sabent que la situació del català, fruit de la persecució sistemàtica espanyola des del segle XVIII, és altament dramàtica, haurien de mostrar-se solidaris amb Catalunya en agraïment per haver-los donat allò que el seu país no els donava. O si no, què hi fan, aquí?
Un altre aspecte important d’aquesta qüestió és que no es tracta d’una catalanofòbia sorgida de cop, com per art d’encanteri. En absolut! És la de sempre. Passa, però, que restava intimidada per la força afirmativa catalana els anys previs a l’1 d’Octubre. Atemorits davant la Catalunya Estat que pogués esdevenir-se, restaven callats i, per si de cas, com tants botiflers, nedaven i guardaven la roba i tenien una frase a punt: “No, no, si jo tota la vida he estat independentista!”. Però la traïció dels líders, com diria en Xirinacs, va provocar un immens mal psicològic que s’ha vist agreujat per la traïció d’Esquerra Republicana, mostrant-se com un infiltrat d’Espanya i imposant a Catalunya el catastròfic govern nacionalista espanyol de Salvador Illa.
La conseqüència de tot plegat és que amb una Generalitat totalment d’esquena a la defensa de la llengua catalana, encobridora sense escrúpols de les agressions lingüístiques que pateixen els ciutadans en la seva vida diària, i amb una Conselleria de Política Lingüística que és un frau en si mateixa, la indefensió dels catalans a l’hora de parlar la seva llengua al seu país és total i absoluta. Els establiments no només no són sancionats, sinó que reben permís d’obertura malgrat incomplir la llei. I un cop oberts, se’ls permet insultar, humiliar o expulsar clients catalans com els passava als negres d’Alabama en l’època de la segregació racial.
I és que en parlar de catalanofòbia, no parlem pas de persones desesperades que van arribar un dia jugant-se la vida amb una pastera, parlem de gent amb un altre estatus. Gent –sovint amb estudis acadèmics– que ha escollit lliurement viure a Catalunya com podia haver escollit qualsevol altre lloc. Parlem, per tant, de persones que obliden que si el que han trobat a casa nostra no es correspon amb la idea que se n’havien fet, és el seu problema. El seu, no el de Catalunya. Catalunya ja existia mil anys abans que ells naixessin. Hom, abans de sortir de casa, ha de saber on va. Ignorar que Catalunya és una de les més velles nacions d’Europa i que, lògicament, té una llengua mil·lenària, no dóna dret a imposar-hi l’espanyol tot dient “¡Estamos en España!”. Aquesta actitud és tan esperpèntica com arribar al Quebec i pretendre imposar-hi l’anglès tot dient “¡Estamos en Canadá!”. Si no els agrada Catalunya, ningú no els obliga a romandre-hi. Afortunadament per a ells, Catalunya té ports, aeroports i estacions dels quals cada dia surten vaixells, avions i trens. Només han de triar. Saben com es fa, oi? Compres el bitllet, factures la maleta, cerques el teu seient i te’n tornes al teu país. Dret a emigrar? Sí, és clar. Però cap emigració no té dret a ser conqueridora.
