Aquests darrers dies s’ha posat d’actualitat el cas d’Yvan Pozuelo, un professor asturià a qui l’administració ha expedientat per posar un 10 als seus 150 alumnes. Podria semblar una protesta en contra la demencial burocratització de la tasca docent, amb avaluacions competencials, inacabables lletanies de perífrasis incomprensibles que haguessin sorprès el mateix Kafka, tanmateix, en declaracions públiques, ted talks i un llibre publicat, Pozuelo fa una justificació filosòfica de la seva decisió, amb un batibull d’especulació ètica, retòrica motivadora i formes de telepredicador. Probablement el procés sancionador engegat per la conselleria asturiana d’educació és desproporcionat, tanmateix, no es pot negar que aquesta decisió de qualificar indiscriminadament a la pràctica totalitat dels seus alumnes amb la nota màxima, no deixa de ser el punt culminant –potser avançat al seu temps- d’una dinàmica educativa en què l’educació ha esdevingut un territori de subjectivisme bonista, de degradació curricular, d’absència de criteris mínimament coherents, de devaluació continua, en termes del professor i assagista Andreu Navarra.
Podríem enllaçar aquesta història, potser tan simptomàtica dels nostres temps amb les declaracions recents d’un dels filòsofs de referència francesos, Emmanuel Todd, que es queixa de la caiguda sostinguda i generalitzada del nivell educatiu a tot el continent en les darreres dècades. El problema de l’opinió de Todd (i de ben segur, molts altres relacionats amb el món educatiu) és que, ara per ara, aquesta sensació és difícil de contrastar de manera objectiva. De fet, si ens guiem, a casa nostra, per les estadístiques, veurem com en un context de retallades econòmiques, crisi social, expansió de les desigualtats, elements estadístics com el fracàs escolar han desaparegut pràcticament del mapa i les discussions públiques. Així, segons dades oficials, el fracàs escolar va passar del 34% el 2004 al 17% el 2017. Ara, per contra, una vegada s’ha arribat pràcticament el 15% exigit per les autoritats europees, es parla més aviat d’un altre concepte, l’abandonament escolar prematur (és a dir, aquells alumnes que no cursen estudis postobligatoris a partir dels setze anys), que si bé té l’objectiu europeu d’arribar a un màxim de 10%, sembla que sí que s’anirà assolint (malgrat els culs d’ampolla d’una educació infrafinançada amb escassa oferta de Formació Professional).
Ara bé, la percepció subjectiva es contradiu amb estadístiques amb un punt de triomfalisme. Les proves de competències bàsiques que es realitzen periòdicament, amb uns criteris i aplicació millorables o canviants, més aviat constaten cert estancament i variables que van i venen en funció més de la dificultat de la prova que altra cosa. En altres paraules, que ara per ara resulta impossible saber amb precisió si Emmanuel Todd té raó, o si les polítiques educatives funcionen. O, si m’ho permeten, que en realitat, en centrar tots els esforços a mantenir escolaritzada tota la població fins als divuit anys al preu que sigui, s’està deixant de banda que la mateixa educació, els coneixements i destreses que els alumnes puguin adquirir, tingui algun sentit o pretenguin anar algun lloc més que a una guarderia per a menors d’edat. Potser perquè, en el fons, som en una crisi civilitzatòria de fons, en què no està clar per a què serveix a occident una institució com l’escola. I això, em temo, contrasta amb el que succeeix a una Àsia emergent en què la competitivitat, fins a cert punt, despietada, ocupa bona part dels esforços d’uns governs obsessionats per fer un salt endavant econòmic, social i polític. Si tradicionalment l’educació pública era un invent per fornir d’una base cultural comuna al conjunt de la ciutadania, entrenar-los per a les responsabilitats de la vida adulta i posar les bases professionals, el problema és que avui no està gens clar quines en són les finalitats.
En els darrers anys assistim a unes discussions pedagògiques i metodològiques, debats sobre innovació educativa, formacions miraculoses que recorden una mica a les polèmiques teològiques, posem per exemple, entre talibans i telepredicadors texans. Amb més fe que raó, més creença que dades objectives, hem sumit en el caos les aules. Probablement, bona part dels centres de Catalunya se’n salvin gràcies al bon sentit i el pragmatisme dels professionals, tanmateix, cada vegada és més freqüent trobar fanatismes pedagògics i comportaments sectaris d’acord amb metodologies que prometen el paradís, una retòrica buida i indocumentada sobre presumptes “intel·ligències múltiples”, xerrades multinacionals, invents sobre educació emocional i altres coses que, provinents d’experiments fallits com Summerhill, o vulgaritzacions de les teories de Steiner i les experiències de les escoles Waldorf, o qualsevol altre invent equivalent, han contribuït a la pèrdua de rigor, anàlisi, avaluació i crítica dels actes i les actuacions educatives. Amb totes aquestes, el mateix Departament, ha optat per anar limitant autonomia als docents (sovint encadenats a uns ordinadors implacables, on passar les hores emplenant aplicatius kafkians) per atorgar-les a uns directors que, creixentment, com en un drama shakespearià, acaben prenent les regnes del destí dels professionals. I arribem, aleshores, a la màxima de Dostoievksi: la veritable naturalesa de l’individu la trobem quan aquest està borratxo o té poder. I sovint (per sort, de manera minoritària) ens trobem amb uns projectes d’autonomia demencials que generen un caos monumental als centres, ocults rere tones de retòrica bonista, pedagògica i innovativa, com descriuen analistes com Andreu Navarra, Jordi Martí, Ani Pérez o Pascual Gil. Això ha implicat que, almenys a Catalunya, amb una Llei d’Educació inspirada en la catastròfica educació britànica, i amb uns decrets de direcció, perfils i autonomia que recorden els capatassos andalusos triant a dit els jornalers més submisos del poble, arribi un punt que podem definir com de construcció de regnes de taifes, un arxipèlag compost d’illes que competeixen entre si a la recerca d’alumnes amb major capital social i cultural, on ni la inspecció ni l’administració saben com desfer l’embolic que ells mateixos han creat. A tall anecdòtic, durant les primeres setmanes de la pandèmia, quan el Departament va trigar un temps a donar senyals de vida en un context inèdit, moltes de les instruccions enviades no van seguides per unes escoles i instituts avesades a anar a la seva, i propiciant que el que feia un centre no tingués res a veure amb el del costat.
Certament, i això és un factor essencial per comprendre el que passa, el context social ha canviat profundament. Entre 2000 i 2021 la població de 0 a 16 anys ha crescut de 989.759 a 1.307.337 (GESOP / Idescat), és a dir, més d’un 30%. El 16,4% dels alumnes és estranger (un 22% a la demarcació de Girona, i un 21% a la de Lleida). S’ha passat de 24.787 alumnes amb nacionalitat forana el 2001 a 181.936 el 2020 ( s’ha multiplicat per 7,3). Tot plegat, ha representat un repte descomunal per a uns professionals i una institució que es va trobar amb unes retallades brutals (la inversió va arribar a caure un 20% per alumne durant la dècada passada), i tot això, en un període d’intensa segregació escolar, residencial, expansió de la pobresa i coses que, qualsevol professional podria relatar en forma d’anècdotes desagradables.
És lògic que, davant d’un context tan galdós, molts hagin buscat en els canvis metodològics miracles en comptes de solidesa. Això explicaria la fe dels conversos en un context de desordre. Tanmateix, en un país (i també en un occident en clar retrocès cultural, geopolític i econòmic) les reformes educatives mostren una crisi profunda, de caràcter sobretot existencial, en què, ara per ara, ja no sabem exactament per a què serveix això de l’escola. No sabem què volem fer amb unes noves generacions que, afectades per un context social i econòmic advers, amb incerteses sobre el futur. Potser per això, les propostes pedagògiques triomfants amb aquests dies (amb el sospitós impuls de fundacions provinents d’entitats financeres i la música de fons de l’OCDE), semblen buscar la fabricació d’alumnes incultes, capriciosos, infantilitzats.
Tot parafrasejant Gramsci, la vella escola no acaba de morir, i la nova, no acaba de néixer, i en l’interval apareixen monstres (en forma d’il·luminats o oportunistes).
